El fantasma de Rodolfo Llopis i l'actual PSOE.

Avui, per començar l'entrada (amb la que está caient), ens hem de remuntar a aquell ja llunyà Octubre de 1974.
La dictadura que imperava aquells dies a Espanya estava agonitzant, tots intuïen vents de canvi i les grans potències mundials advocaven per una renovada Espanya democràtica.
El PSOE, en l'exili, pràcticament no pintava res dins del panorama polític espanyol de l'època. S'havia quedat obsolet, vell i acomodat. Vivia del que havia estat i a l'ombra d'un PCE que es perfilava com la primera força política d'esquerres en la nova Espanya de després de la dictadura franquista, i això no podia ser. La socialdemocracia Europea no podia permetre's tal luxe.

   

. Suresnes, França. 11, 12 i 13 d'Octubre de 1974.

Un bon nombre de joves militants socialistes estaven convençuts que havia arribat el moment del canvi, que calia guanyar el futur i que el tradicionalisme que representaven aquests vells líders històrics era el passat.
F. González, A. Guerra, M. Chaves, N. Redondo, E. Mújica, J.M Benegas, P. Castellanos… . Ells, de ferms principis i ideològicament forts, havien de ser l'esperança i el futur del partit. La renovació era inevitable i després de la “estocada y descabello” del llavors Secretari general Rodolfo Llopis, començava la gran lluita per fer-se amb l'esquerra a Espanya.

El que va passar després és sabut per tots: Mort del Dictador, legalització de partits, eleccions democràtiques, les majories absolutes del 82 i 86 (i gairebé 89), canvis polítics i socials, la caiguda del “Felipisme”, crisis internes, Almunia, Zapatero i un descens progressiu en vots (que els ha portat a tocar sòl amb poc més de 5.300.000 vots en aquestes últimes eleccions generals) amb P. Sánchez com a Secretari general.

Les urnes sempre posen a cadascun en el seu lloc i els últims resultats han fet saltar tots els ressorts d'un partit socialista, que amb el pas dels anys, ha anat perdent identitat, principis i ideologia.
I est és el problema. El socialisme dins del partit és escàs (per no dir nul), la socialdemocracia  ha anat desapareixent amb la mateixa rapidesa que els seus antics dirigents s'han apoltronat i han anat formant part de “consells d'administració”, el de ser “progresista” sona a acudit dolent i a sobre, de tant buscar el centre han perdut l'esquerra.
A l'actual PSOE li toca reinventar-se. Necessita un canvi, unificar criteris i un front comú (i això, és impossible mentre els seus vells dinosaures no acceptin que ja solament són vestigis del passat). En definitiva, ser fidels a la seva història.

Continuarà.

P.D: Que pensaria el Felipe González del 74 del d'ara?. Són els actuals “varons” del PSOE, el R. Llopis d'antany?. És el morat el color dels nous (i joves) progressistes?...

Una mica d'història (I).

Molt es parla i s'ha parlat de “Reformes laborals”. Uns les elaboren, creen i proposen (fins i tot se les inventen), uns altres les volen modificar, millorar o fins i tot derogar, però sempre, o en la majoria de casos, de “boqueta” i des d'un molt bon silló o despatx.

Què no t'agrada la situació laboral actual?, doncs actua, actuem.

I com no hi ha millor exemple i ensenyament que la que ens mostra (i demostra) la història, aquí queda això.

Equivocar-se amb el fons i amb les formes.

Vaja revolada electoralistas s'ha generat aquestes últimes 48 hores.
Dues jugades (gairebé) perfectes han canviat completament l'actual panorama polític. Dos molt bons moviments que han deixat a Pedro Sánchez i al seu partit (sense esperar-ho i pràcticament sense adonar-se'n) entre l'espasa i la paret.

En primer lloc, PODEMOS.
Aquests, com és habitual últimament, s'han despenjat amb una proposta tan sorprenent com interessant. Oferir-li la Presidència del Govern a P. Sánchez, sense ni tan sols haver-li-ho comentat o insinuat amb antelació i sent ells els que proposaven “sillons”, ha enxampat al propi interessat i al seu partit a contra peu i per sorpresa. I és fàcil d'intuir això, doncs ho deixa molt a les clares les reaccions i posteriors declaracions, “en calent”, de gent molt important dins del partit socialista.
“Ofensa”, “falta de respecte” i “xantatge” han estat alguns dels vocables que més s’han utilitzat per qualificar tal proposta. Però, de debò és això el que realment es pensa dins del PSOE?.

Segons van passant les hores, el personal més proper a P. Sánchez va suavitzant el discurs (tot el contrari que els “Susanistes”) i fins i tot s'entre llegeix que pot haver-hi acostament, diàleg i que “tendir ponts” entre les dues formacions pot ser possible.
PODEMOS, amb aquest oferiment, s'ha posat per davant en el marcador (és qui menys te ha perdre), pren la iniciativa per l'esquerra i fica a P. Sánchez i al seu partit en un bon embolic (si la resposta és “no”, com explicaran als seus votants que renuncien a la Presidència i a una coalició de govern progressista?)
L'error de Pablo Iglesias i els seus ha estat d'arrogància i possiblement de “postureo”, però s'ho poden permetre, doncs, sigue quina sigue la resposta del partit socialista, seran ells els que sortiran guanyant.

S'han equivocat en les formes, però no en el fons.

I en segon lloc, el Partit Popular.
Davant tal oferiment, des del PP han estat ràpids i llestos (s'ho esperaven o improvisen millor que ningú?). Mariano Rajoy li ha comunicat al Rei que no es presentarà a la investidura, que no té els suficients suports per treure-la endavant i que per tant, “s’aparta” una miqueta i li passa la pataca calenta a P. Sánchez i al PSOE.
Amb aquest PP de M. Rajoy sempre és el mateix. Anar fent les coses lentament, fins i tot de forma cansina i així intentar guanyar temps, veure-les venir i deixar que siguen uns altres els que es vagin cremant i desgastant.
Des del PP s'han equivocat en el fons (a ells, per ser el partit més votat, és a qui els toca presentar-se a la primera moció d'investidura), però no en les formes.

Continuarà (segur).

Una història de paràsits (pollosos), rastes i brutícia.

Amb això va començar tot:

- Me da igual que lleven rastas, pero que las lleven limpias para no pegarme piojos".

I amb això altre pretén acabar la història:

- Mí "broma" sobre las rastas de un diputado de Podemos fue "estúpida e innecesaria".

Doncs sí Sra. Villalobos, en això si té raó, solen ser els estúpids els que diuen “estupideses innecessàries”.

Tancar aquí aquesta història seria el fàcil (que és el que segurament vostè ha pretès), però no, ni molt menys hauria de ser així. Els mitjans especialitzats no l'hi haurien de consentir.

Vostè és una professional de la política. Una persona que porta més de 30 anys apoltronada en aquest tinglado i que pel que sembla, desitja romandre ahí moltíssim més temps.

És vostè la que ni renúncia ni ha renunciat mai a cap dels molts privilegis (excessius, desmesurats i que paguem entre tots) que comporta el seu càrrec de Senadora. Però si que s’ha rigut i burlat de tota la ciutadania en ser enxampada jugant al Candy Crush en ple Debat de l'estat de la Nació, (sent Vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats) mentre presidia el discurs del president del Govern.

De debò s'atreveix a parlar de polls o paràsits???.

I com sembla importar-li tant la “neteja”, podríem parlar de “brutícia”, no?.

En primer lloc, vostè va compartir partit amb subjectes tals com Francisco Camps, Ángel Acebes, Jaume Matas, Rodrigo Rato, Francisco Granados, María Dolores de Cospedal, Luis Barcenas… . Seguim?.

I si la memòria no em falla (que no és el cas), al seu benvolgut partit se l’implica directament (per dir-ho suau) en casos com: El finançament il·legal i els sobresous, La trama Gürtel, L'operació Pokemon, El cas Noos, L'operació Púnica, Les targetes Black, etc.

I tot això sense oblidar-nos de qui és el seu marit. Vaja perla (punxar aquí).

Veu, igual seria millor que no parlés de “neteja”.

Després de tot això, un arriba a la conclusió que a vostè no són les “rastes” el que li molesta, si no els qui les porten. El que li preocupa de debò és, que per fi, aquesta gent (menyspreable per a vostè i els seus) converteixi el Congrés a la casa de tots i deixi de ser, com fins ara, el club privat d'uns pocs.

Rumbeta catalana.

Moltes vegades hem sentit la definició  “Rumba catalana” en escoltar una determinada cançó. Però, que és la Rumba catalana?.

Aquesta és la seva definició segons la Viquipèdia: La rumba catalana és un estil musical originari de la comunitat gitana de Barcelona, amb influències de nombrosos estils.

Pels anys cinquanta i seixanta del segle XX, en primer lloc a través dels músics llatinoamericans que arriben a Barcelona amb orquestres de ball, i també pels nombrosos viatges de gitanos de Barcelona a Colòmbia i Veneçuela per a vendre roba, unit als discos del nou gènere salsa que s'està desenvolupant a Nova York; quallen poderosament aquests sons llatins entre els calós barcelonins, i molts dels temes passen al seu repertori, prou familiaritzats amb els balls d'envelats i sales de festa, molt arrelats a la Ciutat Comtal.

Però com “una imatge val més que mil paraules”, aquí queda aquest clar exemple de l'evolució del gènere durant més de 30 anys.