Simplement, MUSHKUM.

Fer una crítica musical és tan fàcil d'imaginar com difícil de portar a terme. És fàcil perquè parlem d'emocions i sentiments i complicat perquè aquestes sensacions s'han d'expressar en paraules i plasmar-les en paper.

Jo ni sóc un entès en “crítica musical” ni ho pretenc, però si alguna cosa tinc molt clar, claríssim, és que sé el que m'agrada i el que realment considere que val la pena.

I avui m'agradaria parlar (musicalment) de MUSHKUM.

Esta va ser la meva opinió el dia de l'estrena del vídeo:

"En un món tan globalitzat com és aquest de la música, es fa molt, molt difícil trobar coses noves, originals i que de debò valguen la pena...
...i això ho val!!!. Mushkum sona a poesia i sensibilitat, a dolçor i sentiment. Una gota d'esperança en tant oceà de mediocritat" (22/11/2016).

Mushkum (Luis Vil -guitarra, cors-, Juncal  Altzugarai –veu-, Amaya Monleón -percussió, cors- i Josean Valle -piano, cors-), com a banda, és, d'entrada, un suggeridor i molt temptador alè d'esperança dins d'un panorama musical tan monòton com avorrit i saturat. Una fusió entre el rock canalla forjat en imatge per Luis Vil, la sensualitat estètica de Juncal i la delicadesa captivadora d'Amaya i Josean. Un plaer per a la vista i les orelles.

Parlar de Mushkum és fer-ho d'una nova proposta sense additius. És fer-ho d'un so pur i real, diferent a l'ús. És parlar de metàfores i poesia, d'un so nou, contemporani i modernista, però de profundes arrels i tradició. D'una estètica i melodia que evoca sentiments. D'un intimisme commovedor, però al mateix temps, d'aquesta força i caràcter de qui se sent diferent i guanyador.

Mushkum és un nou paradigma de recerca musical, la resposta davant la simplicitat i el conservadorisme i el clar exemple que la senzillesa i la naturalitat no estan renyides amb la qualitat i l'eficiència.

Van Morrisos, Tom Waits, Nick Cave, Stiv Bators, Neil Young, PJ Harvey, Siouxsie, Fiona Apple, Andrew Eldritch, Wayne Hussey, Leonard Cohen o Tim Taylor, entre altres, han deixat la seva empremta en la banda i això sols pot ser sinònim d'excel·lència.

Però ja està bé de paraules, que calli el que escriu i que sone la música!

La meva opinió el dia de l'estrena del vídeo:

"Mushkum, des del meu punt de vista, s'ha superat (i era molt difícil) amb “Denbora”. Un treball preciosista i d'una bellesa auditiva i visual increïble. L'atmosfera del videoclip (grande Luis Vil) ens transporta a una altra dimensió espai-temps entre lo gòtic, lo misteriós i enigmàtic i la nostàlgia i com no, la veu de Juncal  Altzugarai ens fa somiar de nou.
Com es diria en literatura, aquest CD sona als clàssics" (21/03/2017). 

Enllaç per a poder gaudir del tercer treball del grup "Desioa" (punxeu aquí).

 

Traiguera, 120.000€ i la nova temporada de Juego de Tronos.

En ple mes de Juliol i sembla que “s'acosta l'hivern”. I no ho dic per l'estrena de la nova temporada de Juego de Tronos si no per l'efecte acció-reacció que ha provocat la notícia de la donació/inversió de 120.000€ per part de la Diputació Provincial per a la millora de les instal·lacions de les piscines municipals.

El PP va ser el primer a apuntar-se el tanto i penjar-se la medalla (amb foto inclosa), cosa normal d'altra banda, doncs seva és la Diputació i el PSOE ha contraatacat amb un encertat escrit de lloança a la seva més que notable gestió. Fins ahí, des del meu punt de vista, tot correcte i en ordre doncs de política parlem.

I és a partir d'aquí quan la cosa es complica. Vull pensar que la molt encertada frase, políticament parlant, de, “donat que per primera vegada el nostre poble és beneficiarà d’un conveni singular d’aquest tipus” ha estat la desencadenant del conflicte, que per a res debat, parlamentari.

Amb aquest “per primera vegada” com a base, una tal Ana Besalduch (em refereixo a ella com a “tal” per no tenir el plaer de conèixer-la) dóna començament a les hostilitats i completa l'atac recordant el passat no tan llunyà de l'ex alcalde de Traiguera amb la Diputació i el poc rèdit econòmic que va treure per al nostre municipi del seu assessorament presidencial.

Com era d'esperar, el comentari va ser contestat amb major o menor encert, vull pensar, per fonts autoritzades de l'oposició. Però no sent el tema prou delicat, la tal Ana, es va despenjar amb lo del tanatori per complicar encara més l'assumpte (mai els excessos han estat bons, ni amb el vent a favor). Es van sumar nous actors al debat, uns per al·lusió i uns altres per interès polític i com és normal, quan es tiba massa, el debat decau i lo personal s'imposa a la política. I és aquí quan apareix, sempre al meu entendre, la figura clau i a tenir molt en compte en aquesta història, un tal Ernesto Blanch (igual que en el cas anterior, lo de “tal” és per no tenir el gust de conèixer-ho i que ningú ho interpreti de forma agosarada com a despectiu), que veient l'avantatge adquirit i la suposada superioritat argumental, incita a la reobertura del debat.

A dos anys vista, tot això ho podem considerar com l'obertura oficial de la nova campanya electoral municipal. I per què ho dic?, molt fàcil i molt simple, per un petit detall. En el perfil de Facebook del tal Ernesto apareix lo següent: “Coordinador provincial de campanya en PSOE”. Queda clar, no?. Doncs això, The Winter is coming.

Personalment, no opinaré del tema en qüestió (encara que ho podria fer de forma argumentada, llarga i extensa) ni de polítiques distributives, regulatives, constitutives o redistributives que és el veritablement important (i no els 120.000€ que sols són peccata minuta o la punteta de l'iceberg), però si que he trobat a faltar, per esment i atac directe, l'opinió del Sr. Carlos Roda.

Continuarà (que ningú ho dubte)... .

Feminisme. El paper de la dona a la guerra civil.

Clara Campoamor

El passat mes d’abril va tindre lloc a Traiguera les 3es jornades de la memòria històrica. I encara que només fora durant un dia, personalment ho vaig trobar prou complet i interesant. Ja fora per la inèrcia d’aquesta jornada o simplement per la meua afició a conèixer, estudiar i intentar comprendre tot el que envolta la guerra civil espanyola, a les poques setmanes em vaig desplaçar a Vinaròs on tenia lloc una més llarga i completa prolongació del començat a Traiguera.

Aquell cicle de conferencies i col·loquis sobre memòria històrica i guerra civil començava amb una xerrada que portava el suggeridor títol: “La dona en la guerra civil: Revolucionària,  activista, treballadora i mare”. I allí estava jo, il·lusionat, encuriosit  i amb moltes ganes de seguir aprenent sobre el tema.

Van ser poc més de 40 minut de tabarra, però en van ésser més que suficients. No sé si vaig sortir més rabiós que decebut o va ser al revés però vos puc assegurar que el grau d’indignació era molt important.

Ens va tocar un discurs buit (impossible qualificar-ho de ponència), pobre de contingut, de mediocre argumentació i amb un escàs rigor històric que fins i tot per moments va falsejar la realitat. Qui allí va xerrar, va anteposar la seva vanitat a la modèstia i interès dels presents. Personalment em vaig sentir enganyat i intel·lectualment estafat.

Però com considere que era i és un tema més que interesant i al qual no en sóc aliè, crec que val la pena escriure’n unes línies.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Milicians al front de Terol

Si volem parlar de feminisme, també hem de fer-ho necessàriament de política i dels seus referents. I per a començar i de camí cap a la guerra civil, farem una parada en plena dictadura del general Miguel Primo de Rivera, on trobarem a la que es pot considerar la representant més important del feminisme espanyol de l’època, l’advocada Clara Campoamor. Segons ella, s’havia de començar per canviar les lleis, s’havia d’aconseguir votar, militar als partits polítics i lluitar per a sortir escollides diputades (recordem que en aquells temps, a les dones, els hi feia falta l’autorització del home per a tot). Era una tasca llarga i dura però que va tindre la seva recompensa durant la Primera República, on ella mateixa va ser elegida diputada pel partit Radical i es va haver d’enfrontar a no pocs opositors i curiosament, dos d’ells també dones, Victoria Kent i Margarita Nelken, a les quals, els hi feia por que la gran majoria de dones d’aquell temps, submises elles (a la força i baix el dictat de l’home), es decantessen per votar a partits monàrquics i conservadors. Encara que la por, a que el vot femení es decantés cap a la dreta, era patent, Clara Campoamor va defensar el sufragi sense limitacions i les dones espanyoles van poder estrenar el seu nou dret l’any 1933.

Margarita Nelken (Partit Socialista) va ser la única dona escollida en les tres eleccions republicanes, 1931, 33 y 36. Al començar la guerra es va passar al Partit Comunista i va ser una de les figures destacades de la defensa de Madrid, tant amb escrits i reportatges com per la lluita a les trinxeres. Victoria Kent, per la seva part, va ser la primera dona que va ocupar un alt càrrec durant la guerra (directora general de presons) i va formar part d’un comité de guerra. Junt a Margarita Nelken, a la defensa de Madrid, podem trobar a un dels referents més importants d’aquell dies, Federica Montseny. Anarquista, lliurepensadora, d’idees progressistes i amant incondicional de la llibertat individual considerava a la República massa burgesa. Encara que era anarquista, al juliol del 36, per a continuar la seva lluita antifeixista, va acceptar entrar a formar part del govern legítim de la República com a ministra de sanitat.

I arribats a aquest punt, i encara que se’m fa l’estómac agre, em toca parlar de Dolores Ibárruri, “La Pasionaria”, mite feminista de l’època i on es contraposen la realitat i la ficció. Segurament, en un principi si que va defensar els drets de les dones, de la classe treballadora i del proletariat, però la pel·lícula va canviar i molt, quan va entrar a formar part del komintern (Internacional Comunista o III Internacional). De verb fàcil i discurs potent i melancòlic va ser el millor altaveu propagandístic del Stalinisme durant la nostra guerra civil. I res més, una figura modelable a conveniència de la URSS i on ni el famós “No pasarán” era d’ella (o va dir el Mariscal Pétain durant la Primera Guerra Mundial).

Marina Ginestà. Miliciana i militan comunista.

Van ser moltes, moltíssimes les dones que van decidir estar a primera línia durant l’enfrontament. Primer a les trinxeres combatent fusell en mà i després (quan Largo Caballero va prohibir la seva presència al front) a les fàbriques, als tallers, als hospitals, com assistents a la rereguarda... . Tot els anava bé, res els feia por i elles van ser les que van evitar que el país s’aturés.

“Si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes” – Atribuid a una miliciana del front de Terol – 

I en mig d’aquests milers de dones anònimes (espanyoles o estrangeres) unes altres que per diferents motius no ho van ser tant, María Zambrano, María Teresa León, Lucía Sánchez Saornil, Veneranda García-Blanco o Rosario Sánchez Mora i les “internacionals” Mary Nash, Mika Etchebéhère, Gamel Woolsey, Katherine Atholl, Martha Gellhorn, Salaria Kea, Gerda Taro o Nan Green.

Però no només la part republicana o governamental va tindre les seves heroïnes, al bàndol sediciós també  va haver-n’hi alguna i hem de destacar un non, el de Mercedes Sanz-Bachiller fundadora de Auxilio Social, organització de socors humanitari que tant bona tasca va portar a terme durant la postguerra.

Fos com fos, les dones van tindre un paper molt important i destacat durant el conflicte. Inesperadament la guerra els havia proporcionat unes oportunitats i un protagonisme que fins aleshores mai havia estat al seu abast. Però quant les armes van callar i va arribar la victòria, tot allò que durant la confrontació i els anys de la República havien aconseguit, es va esvair . De lluitar, sagnar i morir amb igualtat van haver de tornar als seus papers de mares abnegades, amantíssimes mullers i perfectes mestresses de casa. Massa poc per a qui tant havia donat i perdut!

 Van ser 40 anys de dictadura, de retallades i de mancança de privilegis, però van ser moltes, moltíssimes les que mai van oblidar l’experiència i els drets aconseguits en aquelles dures circumstàncies.

Que serveixin aquestes línies com a sentit homenatge i referent d’admiració a totes aquelles dones que van lluitar i morir per la llibertat i la dignitat d’un país i per les que encara avui ho fan.

Elles van ser les primeres, però la lluita continua...

La política a Traiguera i l'IBI com a disputa estratègica i partidista.

Quan un decideix crear una pàgina d'opinió, l'actualitat mana. I en aquest cas, concretament, ens centrarem en la baixada de l'IBI urbà en la nostra localitat.

En tot aquest entramat que és la política ens trobem amb un apartat, el de polítiques públiques que és tan complex i avorrit com emocionant i entretingut si es controla una mica (no estaria de més consultar de tant en tant a H. Laswell, R. Dahl o Ch. Lindblom). I si, dins del referent a polítiques públiques emmarcarem tot lo relatiu a impostos i taxes municipals. Per això, ara i aquí, parlarem de l'IBI de Traiguera i del que ha generat aquestes últimes 72 hores.

------------------------------------------------------------------------

El passat dia 13 l'equip de govern va fer pública una nota en la qual informava a tota la gent del poble que, gràcies a la seva bona gestió, els veïns de Traiguera ens veuríem afavorits en una rebaixa del 8% a l'hora de fer front al pagament de l'IBI municipal.

Jo, escèptic com sempre, vaig posar en dubte la veracitat de tal fet i fins i tot em vaig atrevir, mancant comprovació, de qualificar la notícia de “populista”, “demagoga” o “realitat”. L'endemà i davant el dubte, em vaig disposar a verificar si el tan publicitat assoliment era realment verídic. Vaig fer les meues indagacions i les evidències em van confirmar que tal mesurada si era real. En el meu cas concret, m'havia estalviat un 7’9% en comparació a l'any anterior.

I és a partir d'aquí quan el conflicte govern-oposició comença a prendre cos (o quan jo m'adone que això és així). L'enfrontament entre tots dos partits es va fer patent a les xarxes socials i és a última hora de la nit d'ahir quan el Partit Popular local fa efectiva, via Facebook, la següent nota i document (veure foto):

 POLÍTIQUES SOCIALS (I)

Senyors del Partit Socialista de Traiguera, ja tornem a ser-hi. Quant us agrada “farolejar”, que ben poquet trevallar, i sobretot dir els cuses de la manera que més us interessa, ja sigui inclús falten a la veritat. Aquí teniu els documents que acreditin el perquè de la baixada dels impostos referent a l'IBI URBANA. Gràcies al Govern Central del Partit Popular (aquell que per a vosaltres mateixa era el del NO és NO, perdó que vosaltres segons els fotos sou SUSANISTES, uffff no, que llaura torneu a ser del NO és NO) podeu “presumir” de baixar l'IBI. Ni més ni menys.

També volem recordar-vós que vàreu tindre el nostre vot favorable quan és van debatre aquests punts als diferents plenaris, i a més a més us vam fer una PROPOSTA per poder fer veritablement uneixes bones polítiques socials, és a dir, DEMANAR UNA REVISIÓ CADASTRAL al que vosaltres mateixa us vau negar. Al Cèsar el que és del Cèsar.

Jo ni entraré ni em ficaré en temes com “farolejar”, “treballar més o menys”, “Susanismes”, “Sanchismes” i similars, però si que opinaré, doncs d'això es tracta i a l'espera de veure com respon l'equip de govern, sobre altres punts dels quals el document i la nota tracten.

Anem per parts. Segons aquest document, la Gerencia Territorial del Catastro insta a l'Ajuntament de Traiguera a: solicitar la aplicación de coeficiente de actualización de valores catastrales per a l'exercici 2017 que és d'un 0’92%.

Que significa això? Molt fàcil, que l'actualització de valors cadastrals per aplicació de coeficients s'aplica per aconseguir o intentar aproximar els valors cadastrals al valor actual de mercat dels béns immobles.

Per tant, hi ha una lleu diferència entre aquest 0’92% proposat pel govern central i el 7’9%, que en el meu cas, m'he pogut estalviar. Dit això i calculadora en mà (tret, que per algun motiu que se m'escapa, aquest 0'92% en fer-se efectiu es multiplique gairebé que per nou), “al César el que és del César”. Però continuem.

Senyors del PSOE, per què no van accedir vostès a DEMANAR UNA REVISIÓ CADASTRAL com molt bé s’apunta a l’escrit? Ens ho podrien explicar?

O dit d'una altra manera, Sr. Del PP, per què no ho van fer vostès durant el període 2007-2014 en el qual van governar? I si així ho van fer, informen a la gent, facen oposició eficient i constructiva i no prenguen a l'impresentable del Sr. Rafael Hernando com a exemple a l'hora de debatre i batallar amb els seus oponents polítics (o facin-ho si així ho estimen oportú, només és la meva opinió).

I ja per anar tancant el tema, sols una petita anotació. En aquest ben volgut poble nostre, hi ha tres grups de votants cohesionats i ben diferenciats entre si. Dos grups majoritaris, pràcticament idèntics en percentatge, que passe el que passe i es face el que es face voten per inèrcia històrica “al seu” PP o “al seu” PSOE. Però també existeix un altre grup, menor en nombre, que abans de dipositar el paperet en l'urna estudia, raona i analitza detallada i minuciosament tot el succeït i escomès durant els quatre anys anteriors.

Aquí ho deixe i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.