Feminisme. El paper de la dona a la guerra civil.

Clara Campoamor

El passat mes d’abril va tindre lloc a Traiguera les 3es jornades de la memòria històrica. I encara que només fora durant un dia, personalment ho vaig trobar prou complet i interesant. Ja fora per la inèrcia d’aquesta jornada o simplement per la meua afició a conèixer, estudiar i intentar comprendre tot el que envolta la guerra civil espanyola, a les poques setmanes em vaig desplaçar a Vinaròs on tenia lloc una més llarga i completa prolongació del començat a Traiguera.

Aquell cicle de conferencies i col·loquis sobre memòria històrica i guerra civil començava amb una xerrada que portava el suggeridor títol: “La dona en la guerra civil: Revolucionària,  activista, treballadora i mare”. I allí estava jo, il·lusionat, encuriosit  i amb moltes ganes de seguir aprenent sobre el tema.

Van ser poc més de 40 minut de tabarra, però en van ésser més que suficients. No sé si vaig sortir més rabiós que decebut o va ser al revés però vos puc assegurar que el grau d’indignació era molt important.

Ens va tocar un discurs buit (impossible qualificar-ho de ponència), pobre de contingut, de mediocre argumentació i amb un escàs rigor històric que fins i tot per moments va falsejar la realitat. Qui allí va xerrar, va anteposar la seva vanitat a la modèstia i interès dels presents. Personalment em vaig sentir enganyat i intel·lectualment estafat.

Però com considere que era i és un tema més que interesant i al qual no en sóc aliè, crec que val la pena escriure’n unes línies.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Milicians al front de Terol

Si volem parlar de feminisme, també hem de fer-ho necessàriament de política i dels seus referents. I per a començar i de camí cap a la guerra civil, farem una parada en plena dictadura del general Miguel Primo de Rivera, on trobarem a la que es pot considerar la representant més important del feminisme espanyol de l’època, l’advocada Clara Campoamor. Segons ella, s’havia de començar per canviar les lleis, s’havia d’aconseguir votar, militar als partits polítics i lluitar per a sortir escollides diputades (recordem que en aquells temps, a les dones, els hi feia falta l’autorització del home per a tot). Era una tasca llarga i dura però que va tindre la seva recompensa durant la Primera República, on ella mateixa va ser elegida diputada pel partit Radical i es va haver d’enfrontar a no pocs opositors i curiosament, dos d’ells també dones, Victoria Kent i Margarita Nelken, a les quals, els hi feia por que la gran majoria de dones d’aquell temps, submises elles (a la força i baix el dictat de l’home), es decantessen per votar a partits monàrquics i conservadors. Encara que la por, a que el vot femení es decantés cap a la dreta, era patent, Clara Campoamor va defensar el sufragi sense limitacions i les dones espanyoles van poder estrenar el seu nou dret l’any 1933.

Margarita Nelken (Partit Socialista) va ser la única dona escollida en les tres eleccions republicanes, 1931, 33 y 36. Al començar la guerra es va passar al Partit Comunista i va ser una de les figures destacades de la defensa de Madrid, tant amb escrits i reportatges com per la lluita a les trinxeres. Victoria Kent, per la seva part, va ser la primera dona que va ocupar un alt càrrec durant la guerra (directora general de presons) i va formar part d’un comité de guerra. Junt a Margarita Nelken, a la defensa de Madrid, podem trobar a un dels referents més importants d’aquell dies, Federica Montseny. Anarquista, lliurepensadora, d’idees progressistes i amant incondicional de la llibertat individual considerava a la República massa burgesa. Encara que era anarquista, al juliol del 36, per a continuar la seva lluita antifeixista, va acceptar entrar a formar part del govern legítim de la República com a ministra de sanitat.

I arribats a aquest punt, i encara que se’m fa l’estómac agre, em toca parlar de Dolores Ibárruri, “La Pasionaria”, mite feminista de l’època i on es contraposen la realitat i la ficció. Segurament, en un principi si que va defensar els drets de les dones, de la classe treballadora i del proletariat, però la pel·lícula va canviar i molt, quan va entrar a formar part del komintern (Internacional Comunista o III Internacional). De verb fàcil i discurs potent i melancòlic va ser el millor altaveu propagandístic del Stalinisme durant la nostra guerra civil. I res més, una figura modelable a conveniència de la URSS i on ni el famós “No pasarán” era d’ella (o va dir el Mariscal Pétain durant la Primera Guerra Mundial).

Marina Ginestà. Miliciana i militan comunista.

Van ser moltes, moltíssimes les dones que van decidir estar a primera línia durant l’enfrontament. Primer a les trinxeres combatent fusell en mà i després (quan Largo Caballero va prohibir la seva presència al front) a les fàbriques, als tallers, als hospitals, com assistents a la rereguarda... . Tot els anava bé, res els feia por i elles van ser les que van evitar que el país s’aturés.

“Si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes” – Atribuid a una miliciana del front de Terol – 

I en mig d’aquests milers de dones anònimes (espanyoles o estrangeres) unes altres que per diferents motius no ho van ser tant, María Zambrano, María Teresa León, Lucía Sánchez Saornil, Veneranda García-Blanco o Rosario Sánchez Mora i les “internacionals” Mary Nash, Mika Etchebéhère, Gamel Woolsey, Katherine Atholl, Martha Gellhorn, Salaria Kea, Gerda Taro o Nan Green.

Però no només la part republicana o governamental va tindre les seves heroïnes, al bàndol sediciós també  va haver-n’hi alguna i hem de destacar un non, el de Mercedes Sanz-Bachiller fundadora de Auxilio Social, organització de socors humanitari que tant bona tasca va portar a terme durant la postguerra.

Fos com fos, les dones van tindre un paper molt important i destacat durant el conflicte. Inesperadament la guerra els havia proporcionat unes oportunitats i un protagonisme que fins aleshores mai havia estat al seu abast. Però quant les armes van callar i va arribar la victòria, tot allò que durant la confrontació i els anys de la República havien aconseguit, es va esvair . De lluitar, sagnar i morir amb igualtat van haver de tornar als seus papers de mares abnegades, amantíssimes mullers i perfectes mestresses de casa. Massa poc per a qui tant havia donat i perdut!

 Van ser 40 anys de dictadura, de retallades i de mancança de privilegis, però van ser moltes, moltíssimes les que mai van oblidar l’experiència i els drets aconseguits en aquelles dures circumstàncies.

Que serveixin aquestes línies com a sentit homenatge i referent d’admiració a totes aquelles dones que van lluitar i morir per la llibertat i la dignitat d’un país i per les que encara avui ho fan.

Elles van ser les primeres, però la lluita continua...