Eleccions municipals a Traiguera. Anàlisis i conclusions.

Pedro Sánchez s’ho va jugar tot a una carta, li va sortit be i ha guanyat. Nacionals, autonòmiques, europees i municipals, totes en menys d’un mes i els 40, l’as i el tres.

La moció de censura, promoguda per U.P, el va fer President. I a partir d’aquell moment, la governabilitat, el control, l’agenda i els tempos. I amb aquestes condicions favorables, va saber sembrar i ha collit.

Amb un PSOE eufòric i triomfant a Madrid, que repetia i millorava resultats al País Valencià i amb un PP nacional i autonòmic més debilitat que mai, a Traiguera s’encarava el 26-M amb la campanya més enfangada, intensa i envilida que un pugue recordar. Podrie analitzar com va anar el tema propagandístic, la campanya, la composició de les llistes, la gent que i figurava i el programa de tots dos partits, però no ho faré. Passaré directament al suquet.

El dia 26 vam votar, si, i el resultat es pot considerar històric. Mai, en 40 anys de municipalisme democràtic, s’havia produït un 6 a 3. Extrapolant els resultat obtinguts per cada bloc ideològic, de les nacionals a les municipals, ja s’entreveia que el PSOE podia repetir victòria, però, ni els més optimistes podien imaginar aquest +282 per als Socialistes. Una diferencia de 282 vots, que molts, tant els d’un partit com de l’altre, segurament, encara no s’expliquen.

Personalment, he de dir que l’anàlisi més simple ens pot portar a la lectura més senzilla i fàcil d’entendre. Però, si volen analitzar i re-analitzar i fer-ho tot molt més complex, complicat i rebuscat, també es pot fer.

El més important, és tindre clar que en política, les matemàtiques son una mica diferents. Un vot és un vot, però si el vot es “girat” (que canvia de partit) el seu valor és doble, perquè el que li suma a un li resta a l’altre. Per tant, tenint clar això, se pot comprendre perquè durant certes èpoques d’aquesta passada legislatura alguns atrevits ja parlaven d’un 6 a 3.

Al 2011, el PP encapçalats  per Carlos Roda, va guanyar de +183 vots, 647 a 462 i amb més de 16 punts de avantatge (57’5% en front al 41’2%). Fins aquí, tot correcte. Al 2015, el PSOE de Javier Ferrer, li dona la volta a la situació i guanya de +79, 584 a 505 vots i un percentatge del 53’4% contra el 46’1%. I aquí, ja podem començar a treure conclusions. El PSOE va “girar” 262 vots i va augmentar 12 punts en referencia al 2011. Per tant, ens trobem al 2019 en un PSOE, amb inèrcia guanyadora i amb el vent a favor, que guanya de +282 vots i amb un 63’2% del total. Veient això, tot quadra. El  PSOE ha mantingut la línia, en va “girar” 262 ara fa 4 any i ha guanyat de 282 (un +20) ara, ha pujat 10 punts en referencia al 2015 i 22 respecte al 2011 (de un 41’2% al 62’2%). Una tendència ascendent i continuista de 8 anys que l’ha portat fins a aquest resultat històric. El PSOE, podem dir, va començar a guanyar estes eleccions després de tocar fons al 2011.

Per contra, al PP li ha passat tot el contrari. En referent al 2011, han perdut aquets 282 vots (els hi toca “girar” a 141 persones d’aquí al 2023) i 22 punts. Per tant, es pot afirmar, que aquestes eleccions les van començar a perdre l’endemà d’haver perdut les del 2015, al no haver pogut o sabut “recuperar” vots “girats”. Els toca regeneració, autocrítica, examen i diagnòstic (més prop del 7 a 2 que del 5 a 4), però principalment, tranquil·litat, sang gelada i fugir del messianisme doncs no seria estrany ni sorprenent que els naixés competència pel flanc dretà.

En quant al PSOE, a dia d’avui, s’ha transformat en un partit personaliste, i això a nivell local no es roí, si no tot el contrari. Si Javi es capaç de mantindré els peus ferms a terra, continua treballant, portant a terme el programa i pot evitar la seducció a divinitat, que per resultat i palmadetes al muscle el temptarà durant aquets primers mesos, com va dir un, “pot ser alcalde durant 20 anys”.

I a tot això, nomes un “però”. Que el partit judicial on està enquadrat Traiguera no hagi obtingut representació a la Diputació, doncs, difícilment i més veient els resultats obtinguts (aquest inqüestionable 6 a 3) ningú de la zona li podria disputar el lloc de diputat provincial al nostre alcalde.

26-M, Eleccions Municipals: 1ª Part, La campanya.

Ja fa dies que vaig decidir que escriurie uns breus serials sobre les eleccions municipals. El que no podie imaginar es que m’ho toques fer tant prompte, però és el que hi ha.

Per a començar parlant de la campanya, caldria recordar una frase que és lapidària: “Una bona campanya no et fa guanyar unes eleccions, però una mala campanya sí que te les pot fer perdre”

Quina és l’estratègia de campanya de tots dos partits?

És una pregunta difícil de contestar, però, com ja fa dies que l’han iniciat, tenim suficients vímets per començar el banasto.

Si ens fixem be, veurem com tots dos partits tenen controlat el cens electoral. El tenen controlat i, segurament, analitzat (contar, contar i contar, fer muntets i fer llistes, no val per a res, doncs el vot es secret i et pot saltar la llebre d'on menys t'esperes) i això ho dic perquè, clarament, han enfocat la campanya cap un electorat determinat. “Mireu tot el que hem fet i com hem sabut gestionat l’ajuntament i els recursos dels que disposem” uns (encertat) i “mireu que no han fet els que manen, com no han complit i com ens han enganyat” els altres (no vull opinar, doncs soc més de destacar virtuts pròpies que erros aliens). Amb aquestes dues propostes inicials, han volgut decantar l’actitud de l’electorat cap al seu candidat o partit. Però, l’ús i abús d’aquesta mesura pot afectar a la campanya i directa o indirectament repercutir en la imatge del candidat. No dir la veritat, tergiversar-la o manipular la realitat a conveniència, no és estratègia, és enredar i sol comportar conseqüències.

Un altre punt important és saber orientar l’esforç de la campanya. O dit d’una altra manera, comprendre quan s’ha de canviar el pas i pujar de nivell l’estratègia. Aquí, qui ha de multiplicar esforços i tirar d’imaginació és l’oposició (cal adonar-se’n quan un recurs s’ha esgotat), doncs el “conservadorisme” i “anar a roda” sempre afavoreix al partit que governa. Voler atacar i desgastar a l’adversari per on és més fort, no és un equivocació (que també) si no un suïcidi electoral.

Cal definir objectius, els de campanya (els del Programa ja els comentaren quan els coneixerem) i, a dia d’avui, encara que un dels partits porta cert avantatge,  no estan clarament definits.

Quins objectius tenim i cap on dirigim la campanya? Aquesta és una altra bona pregunta, doncs tindre clar això et permet controlar els “tempos” (no val o no és convenient improvisar sobre la marxa i que l’altre o altres et marquen el ritme) i decidir quan i com et vols dirigir a cadascun dels subjectes electorals. Els blanc naturals (els nostres) son els que requereixen menys esforç i dedicació, és un vot segur i en tenen els dos partits. Electorat flotant (son els que canvien fàcilment), aquets son difícils de gestionar i d’entendre, doncs poden canviar d’opinió “catorze” vegades al dia. Sense criteri ideològic i amb una destacada mancança d’inquietuds, decideixen sempre de camí a les urnes. Electors crítics (o indecisos), son els més decisius, els que solen decantar la balança i els més difícils de convèncer. Encertar l’estratègia de campanya, pensant en aquest vot, és decisiu, doncs aquets, si tenen inquietuds i difícilment es conformaran amb una campanya de “fake news”, poc de fiar i bruta i llardosa. Aquest vot exigeix qualitat electoral, propostes series i integritat. Opositor, el seu nom ho diu. Son el contrari al blanc natural i, difícilment (per no dir impossible), canvien d’opinió. Intentar “girar” aquest vot requereix un sobre esforç electoraliste i de campanya que difícilment solt donar resultat.

Comportament electoral. Imprescindible i recomanable és tindre un “planning” de campanya clar, estudiat i ben definit, sense fissures ni pedaços per on es pugue dessagnar l’estratègia electoral. I no només en refereixe a les propostes i programa, si no també al comportament de l’entorn, el partit i els propis candidats. No hi ha que confondre molins de vent amb gegants. La comunicació, basada en el discurs (propi, municipaliste i coherent), el context (conjunt i ordenació de les circumstàncies que envolten i condicionen el que desitgem comunicar), la perspectiva (el punt de vista i la distancia amb que tractarem el conjunt de fets i idees), la narració (exposició dels fets i programa que s’han desenvolupat durant un temps determinats) i la difusió (propagació de forma eficient del que estem interessat en transmetre. Programa, reflexions,  fets, ideologia, crispació...), es imprescindible i la major responsabilitat de la Direcció de campanya, doncs de com es pugue arribar a l’electorat i aconseguir que confien en un partit o candidat, dependrà el resultat final de les eleccions.

Encertar en tots aquets punts i aspectes de la campanya (o en la seua gran majoria) és un valor segur que ens pot apropar definitivament a la victòria.

- Fi de la 1ª part. Pròximament, “El Programa” i “Les Llistes”

*Les fotos que il·lustren aquest escrit pertanyen a les pàgines publiques del facebook dels tots dos partits, Populares Traiguera i Socialistes Traiguera.

Una passejada pels segles XVI i XVII.

“L’acció de Dimonis de la riera encesa, situada al Maestrat valencià dels segles XVI i XVII, ens dibuixa una època apassionant, encara farcida de foscors i misteris, on la superstició i la religiositat sovint es confonen, alimentant creences, pors i recances, on els mals de cos i esperit es materialitzen gairebé de forma física, hom diria, com a espectres o dimonis.

Llorenç, el fill menut de la poderosa família canetana dels Monserrat, torna a casa després de lluitar durant quatre anys amb els terços reials. El seu retorn trastoca el destí de Lluïsa, la seua antiga promesa, així com els plans de don Tomàs, el seu pare, noble i prohom de l’orde de Montesa. Amb tot i això, l’alegria familiar de tenir de nou el fill a casa sa i estalvi aviat quedarà estroncada per l’esquerpa i obsessiva actitud del noi, pertorbat per la seua traumàtica experiència en la batalla.

Acompanyant el progressiu empitjorament de Llorenç, unes morts misterioses posaran en perill l’hegemonia social i el bon nom dels Monserrat, destorbant la calma de tot el poble. Les respostes, en forma d’espectres obscurs de bandolers ajusticiats a la forca, semblen amagar-se a l’interior d’una estranya caixa de plata que Llorenç ha portat dels seus viatges.

I llavors, en aquest Maestrat literari, es descabdella una acció novel·lesca que juga amb l’imaginari cristià i amb el maniqueisme entre el bé i el mal per crear una història de personatges embogits, de passions, de misteris dels de debò i de caràcters ferrenys”.

Aquesta és la sinopsi, que per a Onada edicions, fa Vicent Sanz de “Dimonis de la riera encesa”, l’opera prima d’Enric Anyó. Dimonis de la riera encesa, el llibre, és tot això i a més, una llarga passejada, plena d’intrigues i emocions, per aquest Maestrat (alhora tant proper i tant llunyà) dels segles XVI i XVII.

Personalment, recomanarie a qui el comencés a llegir, que intentés situar-se i ambientar-se el més ràpid possible, doncs és molt fàcil que el subconscient ens traeixi i anteposem les imatges del temps actual a les d’aquells convulsos i fatals segles XVI i XVII que ens invita a visitar i viure el Sr. Anyó. Per a que ens resulte molt més fàcil aquest exercici de memòria, podem tirar un ull a la sèrie “La Peste”, a la pel·lícula d’Esteve Rovira “Serrallonga” i fins i tot a l’univers creat per Arturo Pérez-Reverter en torn al Capità Don Diego Alatristre.

Ens trobarem cases pairals, unes altres de més modestes, garitos, “antros” i tabernes, camps d’oliveres i conreus, masos, indrets, racons i carrerons de diferents pobles, descripcions de llocs i emplaçaments d’altres ciutats... i tot junt, ens sonarà, ens sonarà d’haver-ho vist, conegut o fins i tot, d’haver-hi estat, per això crec que és tant important ambientar-se el mes aviat possible i abans de que la historia vaigue avançant i fent camí. Crec que és més que imprescindible tindre clara la visió general del conjunt narratiu, doncs serà molt millor per a nosaltres i l’esforç descriptiu que hi fa l’autor, bé que s’ho mereix.

Una altra de les coses important i que enriqueixen la novel·la, són els seus personatges i protagonistes. Tant els principals, com els secundaris (i fins i tot alguns de recurrents i puntuals) amb els quals el lector es pot sentir identificat (en major o menor mesura) i pot trobar certes semblances amb gent real i coneguda (és el que té llegir i deixar volar la imaginació en aquest context de proximitat). Hi ha personatges entranyables, propers i que ja de bon principi, ens cauran molt bé. En trobarem d’odiosos i fastigosos, també de detestables (pels seus actes i comportament els coneixereu). Altres, que sense tindre ni gran importància ni excés de protagonisme, no pararan d’incrementar en valor la història. També ens trobarem els típics, que d’entrada no pareix ni que tinguen massa cabuda ni massa sentit dins de la narració, però que ens depararan més d’una sorpresa. I com no, aquell o aquells que ens agradaria que sortiren una mica més i gaudiren del seu moment. De com simpatitzem amb certs personatges o del grau de desafecte que sentim per uns altres, dependrà i molt, el ritme que nosaltres li puguem donar al relat. Doncs la riquesa de la novel·la en aquest aspecte és gran i destacable.

Són molt importants els canvis i l’evolució que van sofrint determinats personatges, ja que en certs moments i en alguns d’ells, dona la impressió que l’autor passa de la novel·la a l’assaig, de la comèdia a la tragèdia i fins i tot del drama a la paròdia. I un clar exemple d’això, pot ser el personatge principal de l’obra, el protagonista...

...encara que eixe (o eixa) no tingue perquè ser qui o pot semblar de bon principi.

Hi ha un punt (indeterminat) del llibre on la historia principal deixa de ser-ho. Un punt on les xicotetes trames, que envolten i serveixen per a enfortir la principal, fins i tot la guanyen en protagonisme, interès i rellevància. I això és bo, molt bo, doncs ens canvia de forma radical el pas i el ritme, fins al punt d’haver de preguntar-nos si l’autor no estarà jugant amb nosaltres i el que ens pensàvem que era important no ho serà tant i per contra, cert detalls i situacions, en aparença sense importància, poden ser determinants i guanyar en protagonisme al llarg del text. Anem avançant amb la lectura i ens adonem que tot el que hem anat deixant enrere té un quantiós significat, que no hi ha res que no aporte i sume a la trama camí del desenllaç final. No queden punts solts, no es peguen “puntades sense fil” i tot, absolutament tot (per insignificant que semble o ens pogués parèixer en aquell moment) té la seua importància.

Suspens, tensió i emocions fortes, intriga, misteri i fins i tot violència. Cada pàgina és un gust i una sorpresa i el final de cada capítol va sumant més i més incertesa camí d’una cloenda, que tens ganes que arribe (per a saber com acaba la història), però que al mateix temps, voldries veure llunyana per a que et durés una mica més la lectura.

Inquietud, angoixa i nerviosisme (tot a parts iguals) son les tres paraules que millor poden definir la sensació que pateix el lector per saber com acaba el relat.

Totes les trames que conformen l’obra, ja siguen importants i principals o xicotetes i secundaries, tenen la seua conclusió, res es queda en l’aire, res es queda sense aclarir i com dirien en castellà, al final, no queda ningún cabo suelto.

Per tant i en definitiva, un gran llibre i les meues felicitacions al Sr. Anyó.

Nota: Si algú està interessat en adquirir el llibre, es pot posar en contacte amb qualsevol integrant del Centre Cultural Traiguerí, en mi mateix o directament amb l’autor.