Feminisme. El paper de la dona a la guerra civil.

Clara Campoamor

El passat mes d’abril va tindre lloc a Traiguera les 3es jornades de la memòria històrica. I encara que només fora durant un dia, personalment ho vaig trobar prou complet i interesant. Ja fora per la inèrcia d’aquesta jornada o simplement per la meua afició a conèixer, estudiar i intentar comprendre tot el que envolta la guerra civil espanyola, a les poques setmanes em vaig desplaçar a Vinaròs on tenia lloc una més llarga i completa prolongació del començat a Traiguera.

Aquell cicle de conferencies i col·loquis sobre memòria històrica i guerra civil començava amb una xerrada que portava el suggeridor títol: “La dona en la guerra civil: Revolucionària,  activista, treballadora i mare”. I allí estava jo, il·lusionat, encuriosit  i amb moltes ganes de seguir aprenent sobre el tema.

Van ser poc més de 40 minut de tabarra, però en van ésser més que suficients. No sé si vaig sortir més rabiós que decebut o va ser al revés però vos puc assegurar que el grau d’indignació era molt important.

Ens va tocar un discurs buit (impossible qualificar-ho de ponència), pobre de contingut, de mediocre argumentació i amb un escàs rigor històric que fins i tot per moments va falsejar la realitat. Qui allí va xerrar, va anteposar la seva vanitat a la modèstia i interès dels presents. Personalment em vaig sentir enganyat i intel·lectualment estafat.

Però com considere que era i és un tema més que interesant i al qual no en sóc aliè, crec que val la pena escriure’n unes línies.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Milicians al front de Terol

Si volem parlar de feminisme, també hem de fer-ho necessàriament de política i dels seus referents. I per a començar i de camí cap a la guerra civil, farem una parada en plena dictadura del general Miguel Primo de Rivera, on trobarem a la que es pot considerar la representant més important del feminisme espanyol de l’època, l’advocada Clara Campoamor. Segons ella, s’havia de començar per canviar les lleis, s’havia d’aconseguir votar, militar als partits polítics i lluitar per a sortir escollides diputades (recordem que en aquells temps, a les dones, els hi feia falta l’autorització del home per a tot). Era una tasca llarga i dura però que va tindre la seva recompensa durant la Primera República, on ella mateixa va ser elegida diputada pel partit Radical i es va haver d’enfrontar a no pocs opositors i curiosament, dos d’ells també dones, Victoria Kent i Margarita Nelken, a les quals, els hi feia por que la gran majoria de dones d’aquell temps, submises elles (a la força i baix el dictat de l’home), es decantessen per votar a partits monàrquics i conservadors. Encara que la por, a que el vot femení es decantés cap a la dreta, era patent, Clara Campoamor va defensar el sufragi sense limitacions i les dones espanyoles van poder estrenar el seu nou dret l’any 1933.

Margarita Nelken (Partit Socialista) va ser la única dona escollida en les tres eleccions republicanes, 1931, 33 y 36. Al començar la guerra es va passar al Partit Comunista i va ser una de les figures destacades de la defensa de Madrid, tant amb escrits i reportatges com per la lluita a les trinxeres. Victoria Kent, per la seva part, va ser la primera dona que va ocupar un alt càrrec durant la guerra (directora general de presons) i va formar part d’un comité de guerra. Junt a Margarita Nelken, a la defensa de Madrid, podem trobar a un dels referents més importants d’aquell dies, Federica Montseny. Anarquista, lliurepensadora, d’idees progressistes i amant incondicional de la llibertat individual considerava a la República massa burgesa. Encara que era anarquista, al juliol del 36, per a continuar la seva lluita antifeixista, va acceptar entrar a formar part del govern legítim de la República com a ministra de sanitat.

I arribats a aquest punt, i encara que se’m fa l’estómac agre, em toca parlar de Dolores Ibárruri, “La Pasionaria”, mite feminista de l’època i on es contraposen la realitat i la ficció. Segurament, en un principi si que va defensar els drets de les dones, de la classe treballadora i del proletariat, però la pel·lícula va canviar i molt, quan va entrar a formar part del komintern (Internacional Comunista o III Internacional). De verb fàcil i discurs potent i melancòlic va ser el millor altaveu propagandístic del Stalinisme durant la nostra guerra civil. I res més, una figura modelable a conveniència de la URSS i on ni el famós “No pasarán” era d’ella (o va dir el Mariscal Pétain durant la Primera Guerra Mundial).

Marina Ginestà. Miliciana i militan comunista.

Van ser moltes, moltíssimes les dones que van decidir estar a primera línia durant l’enfrontament. Primer a les trinxeres combatent fusell en mà i després (quan Largo Caballero va prohibir la seva presència al front) a les fàbriques, als tallers, als hospitals, com assistents a la rereguarda... . Tot els anava bé, res els feia por i elles van ser les que van evitar que el país s’aturés.

“Si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes” – Atribuid a una miliciana del front de Terol – 

I en mig d’aquests milers de dones anònimes (espanyoles o estrangeres) unes altres que per diferents motius no ho van ser tant, María Zambrano, María Teresa León, Lucía Sánchez Saornil, Veneranda García-Blanco o Rosario Sánchez Mora i les “internacionals” Mary Nash, Mika Etchebéhère, Gamel Woolsey, Katherine Atholl, Martha Gellhorn, Salaria Kea, Gerda Taro o Nan Green.

Però no només la part republicana o governamental va tindre les seves heroïnes, al bàndol sediciós també  va haver-n’hi alguna i hem de destacar un non, el de Mercedes Sanz-Bachiller fundadora de Auxilio Social, organització de socors humanitari que tant bona tasca va portar a terme durant la postguerra.

Fos com fos, les dones van tindre un paper molt important i destacat durant el conflicte. Inesperadament la guerra els havia proporcionat unes oportunitats i un protagonisme que fins aleshores mai havia estat al seu abast. Però quant les armes van callar i va arribar la victòria, tot allò que durant la confrontació i els anys de la República havien aconseguit, es va esvair . De lluitar, sagnar i morir amb igualtat van haver de tornar als seus papers de mares abnegades, amantíssimes mullers i perfectes mestresses de casa. Massa poc per a qui tant havia donat i perdut!

 Van ser 40 anys de dictadura, de retallades i de mancança de privilegis, però van ser moltes, moltíssimes les que mai van oblidar l’experiència i els drets aconseguits en aquelles dures circumstàncies.

Que serveixin aquestes línies com a sentit homenatge i referent d’admiració a totes aquelles dones que van lluitar i morir per la llibertat i la dignitat d’un país i per les que encara avui ho fan.

Elles van ser les primeres, però la lluita continua...

La política a Traiguera i l'IBI com a disputa estratègica i partidista.

Quan un decideix crear una pàgina d'opinió, l'actualitat mana. I en aquest cas, concretament, ens centrarem en la baixada de l'IBI urbà en la nostra localitat.

En tot aquest entramat que és la política ens trobem amb un apartat, el de polítiques públiques que és tan complex i avorrit com emocionant i entretingut si es controla una mica (no estaria de més consultar de tant en tant a H. Laswell, R. Dahl o Ch. Lindblom). I si, dins del referent a polítiques públiques emmarcarem tot lo relatiu a impostos i taxes municipals. Per això, ara i aquí, parlarem de l'IBI de Traiguera i del que ha generat aquestes últimes 72 hores.

------------------------------------------------------------------------

El passat dia 13 l'equip de govern va fer pública una nota en la qual informava a tota la gent del poble que, gràcies a la seva bona gestió, els veïns de Traiguera ens veuríem afavorits en una rebaixa del 8% a l'hora de fer front al pagament de l'IBI municipal.

Jo, escèptic com sempre, vaig posar en dubte la veracitat de tal fet i fins i tot em vaig atrevir, mancant comprovació, de qualificar la notícia de “populista”, “demagoga” o “realitat”. L'endemà i davant el dubte, em vaig disposar a verificar si el tan publicitat assoliment era realment verídic. Vaig fer les meues indagacions i les evidències em van confirmar que tal mesurada si era real. En el meu cas concret, m'havia estalviat un 7’9% en comparació a l'any anterior.

I és a partir d'aquí quan el conflicte govern-oposició comença a prendre cos (o quan jo m'adone que això és així). L'enfrontament entre tots dos partits es va fer patent a les xarxes socials i és a última hora de la nit d'ahir quan el Partit Popular local fa efectiva, via Facebook, la següent nota i document (veure foto):

 POLÍTIQUES SOCIALS (I)

Senyors del Partit Socialista de Traiguera, ja tornem a ser-hi. Quant us agrada “farolejar”, que ben poquet trevallar, i sobretot dir els cuses de la manera que més us interessa, ja sigui inclús falten a la veritat. Aquí teniu els documents que acreditin el perquè de la baixada dels impostos referent a l'IBI URBANA. Gràcies al Govern Central del Partit Popular (aquell que per a vosaltres mateixa era el del NO és NO, perdó que vosaltres segons els fotos sou SUSANISTES, uffff no, que llaura torneu a ser del NO és NO) podeu “presumir” de baixar l'IBI. Ni més ni menys.

També volem recordar-vós que vàreu tindre el nostre vot favorable quan és van debatre aquests punts als diferents plenaris, i a més a més us vam fer una PROPOSTA per poder fer veritablement uneixes bones polítiques socials, és a dir, DEMANAR UNA REVISIÓ CADASTRAL al que vosaltres mateixa us vau negar. Al Cèsar el que és del Cèsar.

Jo ni entraré ni em ficaré en temes com “farolejar”, “treballar més o menys”, “Susanismes”, “Sanchismes” i similars, però si que opinaré, doncs d'això es tracta i a l'espera de veure com respon l'equip de govern, sobre altres punts dels quals el document i la nota tracten.

Anem per parts. Segons aquest document, la Gerencia Territorial del Catastro insta a l'Ajuntament de Traiguera a: solicitar la aplicación de coeficiente de actualización de valores catastrales per a l'exercici 2017 que és d'un 0’92%.

Que significa això? Molt fàcil, que l'actualització de valors cadastrals per aplicació de coeficients s'aplica per aconseguir o intentar aproximar els valors cadastrals al valor actual de mercat dels béns immobles.

Per tant, hi ha una lleu diferència entre aquest 0’92% proposat pel govern central i el 7’9%, que en el meu cas, m'he pogut estalviar. Dit això i calculadora en mà (tret, que per algun motiu que se m'escapa, aquest 0'92% en fer-se efectiu es multiplique gairebé que per nou), “al César el que és del César”. Però continuem.

Senyors del PSOE, per què no van accedir vostès a DEMANAR UNA REVISIÓ CADASTRAL com molt bé s’apunta a l’escrit? Ens ho podrien explicar?

O dit d'una altra manera, Sr. Del PP, per què no ho van fer vostès durant el període 2007-2014 en el qual van governar? I si així ho van fer, informen a la gent, facen oposició eficient i constructiva i no prenguen a l'impresentable del Sr. Rafael Hernando com a exemple a l'hora de debatre i batallar amb els seus oponents polítics (o facin-ho si així ho estimen oportú, només és la meva opinió).

I ja per anar tancant el tema, sols una petita anotació. En aquest ben volgut poble nostre, hi ha tres grups de votants cohesionats i ben diferenciats entre si. Dos grups majoritaris, pràcticament idèntics en percentatge, que passe el que passe i es face el que es face voten per inèrcia històrica “al seu” PP o “al seu” PSOE. Però també existeix un altre grup, menor en nombre, que abans de dipositar el paperet en l'urna estudia, raona i analitza detallada i minuciosament tot el succeït i escomès durant els quatre anys anteriors.

Aquí ho deixe i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

And the winner is… Pedro Sánchez!!!

   La diferència entre 53.692 avals i 74.223 vots és la mateixa que hi ha entre les paraules coacció i democràcia. La coacció tirànica al servei de la dèspota que es creia guanyadora i la democràcia, en aquest cas, al servei de qui va sofrir la humiliació interna i l'escarni públic.
    La derrota de Susana Díaz (menys vots que avals) és la derrota del règim del 78, la derrota de Felipe González, d'Alfonso Guerra, de Zapatero, de Rubalcaba, de Rodríguez Ibarra i de José Bono. La derrota dels vells (i nous) dinosaures de la socialdemocràcia espanyola i d'aquells mal anomenats barons que van anteposar (i anteposen) la seva demagògia i benestar personal al sentiment de la militància i dels seus votants.
    L'estrepitós fracàs de l'aparell socialista i de Susana Díaz és o hauria de ser el punt i final d'aquest PSOE submís, sectari i servicial, d'aquest PSOE prostrat als peus de les elits, de l'Ibex i de l'oligarquia (espere no haver-me de menjar aquestes paraules i que d'aquí a uns mesos algú em recordi això de “los mismos perros pero con diferentes collares”).

   La militància va parlar el diumenge i va sentenciar.

   Però no ens equivoquem. Pedro Sánchez es lo tio del “No és No”, però també és el que va obtenir els pitjors resultats del partit socialista en unes generals (per dues vegades i seguides), el que mai ha reconegut la plurinacionalitat d'Espanya (els nacionalismes com a línies vermelles infranquejables) i qui, per activa o per passiva, insistia a mantenir a C’s en les negociacions per a la conformació d'un govern progressista.
    Quin P. Sánchez ens espera a partir d'ara?, el neoliberal burgès que ja va ser secretari general o aquest que es va despatxar a gust i sense lligams a Salvados? El futur d'Espanya a curt i mig termini d'això depèn.
El cistell està ple de pomes podrides (Madina, Fernández, Lambán, García-Page, Vara, Carmona, Puig, la mateixa Susana Díaz...) i de com es gestione el banasto obeirà en gran mesura que el recorregut d'aquest “nou” PSOE sigue curt o llarg.

Continuarà…

P.D: A l'espera que Pedro Sánchez comandi (s'atrevirà?) el que hauria de ser un actual i modern Frente Popular, no estaria de més que es comencés per un “Botanic” a nivell nacional.

ZOO, la tempesta que no para.

Villores, Aplec dels ports'16

ZOO és un grup valencià o col·lectiu musical (com els agrada nomenar-se) nascut el 2014 a Gandia. El rap, el hip-hop i l’ska junt amb ritmes electrònics constitueixen la seua base musical. Les lletres reivindicatives i la força de les seues cançons i directe els converteixen en un dels grups més combatius de l’actual panorama musical valencià.

Si la revolució proletària d’aquest nou segle s’hagués de fer amb música i al carrer (ells, sembla que ja l’han començat) en lloc de amb armes i a les institucions, ZOO, sense cap dubte, tindrien un paper destacat i protagonista.

Ells son Toni Sánchez “Pantxo”, Arnau Giménez, Marcos Úbeda, Natxo Císcar i Hèctor Galan i “Tempestes venen del sud” l’opera prima que deixa molt a les clares fins on poden arribar aquesta gent.

A l’espera de començar a gaudir del seu nou treball, RAVAL (el primer single ja està disponible) i de tornar-los a veure en directe, res millor que recuperar l’activitat del bloc amb ells.

Enllaços:

. ZOO, Facebook

. “Tempestes venen del sud (disc complet)”