14 d´Abril de 1931, 85 anys de la 2ª Republica.

Així comença el nou (i últim) article del mestre VíctorArrogante en nuevatribuna.es.

«Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo... Espero a conocer la auténtica y adecuada expresión de la conciencia colectiva, y mientras habla la nación, suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real y me aparto de España».

Eran las palabras de Alfonso de Borbón, desde el exilio, después de haber abandonado el país, tras conocer los resultados de las elecciones municipales del día 12 de abril de 1931. (Ver artículo de la pasada semana: Los monárquicos dieron la espalda al rey).

Efectivamente, los resultados de las elecciones del 12 de abril, habían dado el triunfo a las candidaturas «republicano-socialistas» en 41 de las 50 capitales de provincia. La ciudadanía madrileña, cuando comenzaron a conocerse los resultados, se echó a la calle para proclamar la República. «Con las primeras hojas de los chopos y las últimas flores de los almendros, la primavera traía a nuestra República de la mano», declamaba Antonio Machado por la llegada de la deseada República. En 36 horas el reinado de Alfonso XIII llegaba a su fin. Fue un proceso rápido, limpio, incruento e imprevisto. La monarquía se había vuelto incompatible con los que creían en un régimen democrático y la República empezó a postularse como la única opción de futuro, incluso entre los monárquicos que abandonaron al rey.

Todo había comenzado en abril de 1930...

Continua llegint

Sempre és bo i mai està de més conèixer i repassar la nostra història més recent.
Un temps convuls i el record del que podría  haver estat i mai no va ser.
Com diria aquell, Salut i Republica!!!.

Personatges: Santiago Auserón.

Santiago Auserón Marruedo (Saragossa, 25 de juliol de 1954). Cantant i compositor de Radio Futura primer i en solitari com Juan Perro després.
Cantant, compositor, llicenciat en Filosofia (Universitat Complutense de Madrid, 1972-1977), escriptor… .

Es va donar a conèixer com a líder de Radio Futura (1980-1992) en plena “Movida” i posteriorment, en solitari o col·laborant amb altres artistes, ha estès la seva carrera fins a l'actualitat. El Rock, el Jazz, la Fusió, el Son, el Soul…, cap estil li ha estat estrany durant tots aquests anys.
Personatge imprescindible dins del panorama musical nacional, és peça imprescindible per conèixer i comprendre l'evolució musical rock d'aquest país.
I per a mostra...

Musiqueta: Burning, "Que hace una chica como tú en un sitio como este", "Días de lluvia" i "No es extraño que tú estés loca por mi".

Parlar de Burning és fer-ho de Pepe Risi, Toño Martín i Johnny Cifuentes (guitarra, veu i teclats respectivament).

Van néixer a Madrid allà per 1974 (gran anyada, si senyor!!!) i al contrari del que molts “entesos” han defensat durant anys, MAI van arribar a formar part de la tan nomenada i coneguda “Movida madrileña”.

El R&R i el R&B van ser els seus estils (encara que jo els definiria com un grup de Rock canalla i callegero) i Lou Reed i els Rolling Stones els seus referents.

Senyors, a gaudir toca.

PODEMOS: Es pot o no es pot?.

Que l'aparició de PODEMOS en el panorama polític nacional va ser tan fulgurant com sorprenent ningú ho pot negar.
De no existir a obtindre representació parlamentària a Europa i pràcticament del no-res a aconseguir més de cinc milions de vots el 20-D. Massa, molta indigesta per a un partit novell i amb tan poca experiència.

El primer efecte que va produir PODEMOS en la gent va ser tan radiant com fictici. Eren molts els que des del primer moment, veien o creien veure, que el votar a PODEMOS era com votar-se a un mateix. Arengues i al·legats potents, enrabietats, a peu de carrer i dirigit clarament a la ciutadania. El 15-M, els cercles populars, assambleisme…, en definitiva, una altra forma de fer política. Un fort vent de canvi dins de la monotonia asfixiant del bipartidisme.
Però, mentre tot assortia l'efecte desitja, tal com s'ha pogut comprovar després, el discurs inicial estava plagat d'encerts i errors. Les quimeres són il·lusionants i el populisme preciosista, però no són la solució i el que al principi semblava l'utòpic somni d'una nit d'estiu, s'estava convertint (a marxes forçades) en un partit ben constituït, organitzat i amb una identitat pròpia i definida.

El partit ha anat creixent a una velocitat que ni els seus propis dirigents podien imaginar, i com és normal i tirant de tòpics, “les presses mai són bones conselleres”.

Dins de PODEMOS es va perdre el nord per moments i es va errar en determinades decisions. En unes altres, ni el fons ni les formes van ser les correctes i el pitjor, el buit de poder (o l'excés d'aquest) en certs llocs clau de l'estructura han provocat un debat intern que per a res ha beneficiat al projecte.
Tots es creien amb dret al seu trosset del pastís i molts van oblidar, com molt bé sol recordar J.C Monedero, que són més importants els vagons que la locomotora.

Com ha quedat demostrat, ningú en individual és més important que el col·lectiu. Es tracta de fer un altre tipus de política, on el dimitir (si no s'està a l'altura de l'exigit) sigue una virtut i no un problema i el prendre decisions i acceptar-les, per molt dràstiques que siguen o puguen semblar, un dret i una obligació.
PODEMOS ja no és la il·lusió i el somni de “quatre” acadèmics. És una realitat.
Recolzat per més de cinc milions de votants ha d'exercir com a força de canvi (que és per al que va néixer) i seguir el seu propi dictat. Li toca exigir i cedir, remar amb vent a favor i contra corrent.
Ha de recuperar els seus orígens, els seus principis i omplir el buit d'una esquerra que va quedar òrfena fa molt. Assaltar el cel…, o com a mínim, intentar-ho.

Continuarà.