PODEMOS: Es pot o no es pot?.

Que l'aparició de PODEMOS en el panorama polític nacional va ser tan fulgurant com sorprenent ningú ho pot negar.
De no existir a obtindre representació parlamentària a Europa i pràcticament del no-res a aconseguir més de cinc milions de vots el 20-D. Massa, molta indigesta per a un partit novell i amb tan poca experiència.

El primer efecte que va produir PODEMOS en la gent va ser tan radiant com fictici. Eren molts els que des del primer moment, veien o creien veure, que el votar a PODEMOS era com votar-se a un mateix. Arengues i al·legats potents, enrabietats, a peu de carrer i dirigit clarament a la ciutadania. El 15-M, els cercles populars, assambleisme…, en definitiva, una altra forma de fer política. Un fort vent de canvi dins de la monotonia asfixiant del bipartidisme.
Però, mentre tot assortia l'efecte desitja, tal com s'ha pogut comprovar després, el discurs inicial estava plagat d'encerts i errors. Les quimeres són il·lusionants i el populisme preciosista, però no són la solució i el que al principi semblava l'utòpic somni d'una nit d'estiu, s'estava convertint (a marxes forçades) en un partit ben constituït, organitzat i amb una identitat pròpia i definida.

El partit ha anat creixent a una velocitat que ni els seus propis dirigents podien imaginar, i com és normal i tirant de tòpics, “les presses mai són bones conselleres”.

Dins de PODEMOS es va perdre el nord per moments i es va errar en determinades decisions. En unes altres, ni el fons ni les formes van ser les correctes i el pitjor, el buit de poder (o l'excés d'aquest) en certs llocs clau de l'estructura han provocat un debat intern que per a res ha beneficiat al projecte.
Tots es creien amb dret al seu trosset del pastís i molts van oblidar, com molt bé sol recordar J.C Monedero, que són més importants els vagons que la locomotora.

Com ha quedat demostrat, ningú en individual és més important que el col·lectiu. Es tracta de fer un altre tipus de política, on el dimitir (si no s'està a l'altura de l'exigit) sigue una virtut i no un problema i el prendre decisions i acceptar-les, per molt dràstiques que siguen o puguen semblar, un dret i una obligació.
PODEMOS ja no és la il·lusió i el somni de “quatre” acadèmics. És una realitat.
Recolzat per més de cinc milions de votants ha d'exercir com a força de canvi (que és per al que va néixer) i seguir el seu propi dictat. Li toca exigir i cedir, remar amb vent a favor i contra corrent.
Ha de recuperar els seus orígens, els seus principis i omplir el buit d'una esquerra que va quedar òrfena fa molt. Assaltar el cel…, o com a mínim, intentar-ho.

Continuarà.