Simplement, MUSHKUM.

Fer una crítica musical és tan fàcil d'imaginar com difícil de portar a terme. És fàcil perquè parlem d'emocions i sentiments i complicat perquè aquestes sensacions s'han d'expressar en paraules i plasmar-les en paper.

Jo ni sóc un entès en “crítica musical” ni ho pretenc, però si alguna cosa tinc molt clar, claríssim, és que sé el que m'agrada i el que realment considere que val la pena.

I avui m'agradaria parlar (musicalment) de MUSHKUM.

Esta va ser la meva opinió el dia de l'estrena del vídeo:

"En un món tan globalitzat com és aquest de la música, es fa molt, molt difícil trobar coses noves, originals i que de debò valguen la pena...
...i això ho val!!!. Mushkum sona a poesia i sensibilitat, a dolçor i sentiment. Una gota d'esperança en tant oceà de mediocritat" (22/11/2016).

Mushkum (Luis Vil -guitarra, cors-, Juncal  Altzugarai –veu-, Amaya Monleón -percussió, cors- i Josean Valle -piano, cors-), com a banda, és, d'entrada, un suggeridor i molt temptador alè d'esperança dins d'un panorama musical tan monòton com avorrit i saturat. Una fusió entre el rock canalla forjat en imatge per Luis Vil, la sensualitat estètica de Juncal i la delicadesa captivadora d'Amaya i Josean. Un plaer per a la vista i les orelles.

Parlar de Mushkum és fer-ho d'una nova proposta sense additius. És fer-ho d'un so pur i real, diferent a l'ús. És parlar de metàfores i poesia, d'un so nou, contemporani i modernista, però de profundes arrels i tradició. D'una estètica i melodia que evoca sentiments. D'un intimisme commovedor, però al mateix temps, d'aquesta força i caràcter de qui se sent diferent i guanyador.

Mushkum és un nou paradigma de recerca musical, la resposta davant la simplicitat i el conservadorisme i el clar exemple que la senzillesa i la naturalitat no estan renyides amb la qualitat i l'eficiència.

Van Morrisos, Tom Waits, Nick Cave, Stiv Bators, Neil Young, PJ Harvey, Siouxsie, Fiona Apple, Andrew Eldritch, Wayne Hussey, Leonard Cohen o Tim Taylor, entre altres, han deixat la seva empremta en la banda i això sols pot ser sinònim d'excel·lència.

Però ja està bé de paraules, que calli el que escriu i que sone la música!

La meva opinió el dia de l'estrena del vídeo:

"Mushkum, des del meu punt de vista, s'ha superat (i era molt difícil) amb “Denbora”. Un treball preciosista i d'una bellesa auditiva i visual increïble. L'atmosfera del videoclip (grande Luis Vil) ens transporta a una altra dimensió espai-temps entre lo gòtic, lo misteriós i enigmàtic i la nostàlgia i com no, la veu de Juncal  Altzugarai ens fa somiar de nou.
Com es diria en literatura, aquest CD sona als clàssics" (21/03/2017). 

Enllaç per a poder gaudir del tercer treball del grup "Desioa" (punxeu aquí).

 

Traiguera, 120.000€ i la nova temporada de Juego de Tronos.

En ple mes de Juliol i sembla que “s'acosta l'hivern”. I no ho dic per l'estrena de la nova temporada de Juego de Tronos si no per l'efecte acció-reacció que ha provocat la notícia de la donació/inversió de 120.000€ per part de la Diputació Provincial per a la millora de les instal·lacions de les piscines municipals.

El PP va ser el primer a apuntar-se el tanto i penjar-se la medalla (amb foto inclosa), cosa normal d'altra banda, doncs seva és la Diputació i el PSOE ha contraatacat amb un encertat escrit de lloança a la seva més que notable gestió. Fins ahí, des del meu punt de vista, tot correcte i en ordre doncs de política parlem.

I és a partir d'aquí quan la cosa es complica. Vull pensar que la molt encertada frase, políticament parlant, de, “donat que per primera vegada el nostre poble és beneficiarà d’un conveni singular d’aquest tipus” ha estat la desencadenant del conflicte, que per a res debat, parlamentari.

Amb aquest “per primera vegada” com a base, una tal Ana Besalduch (em refereixo a ella com a “tal” per no tenir el plaer de conèixer-la) dóna començament a les hostilitats i completa l'atac recordant el passat no tan llunyà de l'ex alcalde de Traiguera amb la Diputació i el poc rèdit econòmic que va treure per al nostre municipi del seu assessorament presidencial.

Com era d'esperar, el comentari va ser contestat amb major o menor encert, vull pensar, per fonts autoritzades de l'oposició. Però no sent el tema prou delicat, la tal Ana, es va despenjar amb lo del tanatori per complicar encara més l'assumpte (mai els excessos han estat bons, ni amb el vent a favor). Es van sumar nous actors al debat, uns per al·lusió i uns altres per interès polític i com és normal, quan es tiba massa, el debat decau i lo personal s'imposa a la política. I és aquí quan apareix, sempre al meu entendre, la figura clau i a tenir molt en compte en aquesta història, un tal Ernesto Blanch (igual que en el cas anterior, lo de “tal” és per no tenir el gust de conèixer-ho i que ningú ho interpreti de forma agosarada com a despectiu), que veient l'avantatge adquirit i la suposada superioritat argumental, incita a la reobertura del debat.

A dos anys vista, tot això ho podem considerar com l'obertura oficial de la nova campanya electoral municipal. I per què ho dic?, molt fàcil i molt simple, per un petit detall. En el perfil de Facebook del tal Ernesto apareix lo següent: “Coordinador provincial de campanya en PSOE”. Queda clar, no?. Doncs això, The Winter is coming.

Personalment, no opinaré del tema en qüestió (encara que ho podria fer de forma argumentada, llarga i extensa) ni de polítiques distributives, regulatives, constitutives o redistributives que és el veritablement important (i no els 120.000€ que sols són peccata minuta o la punteta de l'iceberg), però si que he trobat a faltar, per esment i atac directe, l'opinió del Sr. Carlos Roda.

Continuarà (que ningú ho dubte)... .