Si amb alguna paraula es pot definir el
resultat de les passades eleccions del 26 de Juny, aquesta no és altra que
SORPRESA.
Va guanyar el PP, això ningú ho pot discutir, i damunt, millorant tant en vots com en diputats, el seu resultat del 20-D.
El PSOE va celebrar com una gran victòria els pitjors resultats de la seva història. El fet d'estar més preocupats pel “sorpasso” que per la governabilitat del país és un clar exemple de quina és la situació actual d'aquest PSOE.
UP va repetir resultat (en diputats), però perdent més d'un milió de vots. Cares llargues i decepció. És el que té el crear-se expectatives massa optimistes. Però, tot i així, 71 és un número més que excel·lent.
Va guanyar el PP, això ningú ho pot discutir, i damunt, millorant tant en vots com en diputats, el seu resultat del 20-D.
El PSOE va celebrar com una gran victòria els pitjors resultats de la seva història. El fet d'estar més preocupats pel “sorpasso” que per la governabilitat del país és un clar exemple de quina és la situació actual d'aquest PSOE.
UP va repetir resultat (en diputats), però perdent més d'un milió de vots. Cares llargues i decepció. És el que té el crear-se expectatives massa optimistes. Però, tot i així, 71 és un número més que excel·lent.
Però anem al que interessa.
Per què va guanyar el Partit Popular aquestes eleccions?
Per què va guanyar el Partit Popular aquestes eleccions?
Moltes
podrien ser les respostes i nombrosos els anàlisis, però com molt bé he deixat
reflectit al principi de l'entrada, aquesta és només la meva opinió.
En primer lloc, el votant de dretes sempre ha estat una persona conservadora, temorosa i propensa al pànic quan es parla de canvis. Per això, davant una “segona oportunitat” s'ha deixat d'experiments i aventures electoralistes retornant el seu vot a casa.
I que significa això? Molt fàcil, que apel·lant al vot útil, la transferència de vots des de C’s al PP ha estat quantiosa i molt important.
El PP controla les estructures del Poder, té “segrestada” l'Administració, es mou com ningú en l'estratègia de clavegueres (veritat senyors Moragas i Arriola?) i compta amb el beneplàcit dels poders fàctics. Per això, quan la paraula POR, el desordre constitucional i la podridura democràtica es converteixen en protagonistes, ells sempre tenen les de guanyar (com així ha estat).
El “más vale malo conocido que bueno por conocer” els ha funcionat de meravella, li han sabut treure tot el rèdit possible a la maquinària de l'Estat i com a remat s'han trobat amb el “Brexit”.
I que és el Brexit? Segurament més del 80% dels que estem llegint aquestes línies no tenim ni idea de què és això, però en campanya es va traduir en algo així: El Brexit (la sortida d’Anglaterra de la Unió Europea) trencarà Europa i això serà un desastre. Els culpables són els rojos i comunistes, els separatistes que ens volen treure del € i sense Europa no som res. Resumint, més POR, UP queda com a culpable i augmenta el vot conservador.
En definitiva, apel·lar al vot útil, la política de la por, el control sobre les Institucions i el aprofitar-se d'un sistema electoral teixit a mida i heretat de l'antic règim ha propiciat està clara victòria del Partit Popular (a més de la desunió manifesta de l'esquerra clar).
Hi havia alternativa? Des del meu punt de vista, si. Però…
En primer lloc, el votant de dretes sempre ha estat una persona conservadora, temorosa i propensa al pànic quan es parla de canvis. Per això, davant una “segona oportunitat” s'ha deixat d'experiments i aventures electoralistes retornant el seu vot a casa.
I que significa això? Molt fàcil, que apel·lant al vot útil, la transferència de vots des de C’s al PP ha estat quantiosa i molt important.
El PP controla les estructures del Poder, té “segrestada” l'Administració, es mou com ningú en l'estratègia de clavegueres (veritat senyors Moragas i Arriola?) i compta amb el beneplàcit dels poders fàctics. Per això, quan la paraula POR, el desordre constitucional i la podridura democràtica es converteixen en protagonistes, ells sempre tenen les de guanyar (com així ha estat).
El “más vale malo conocido que bueno por conocer” els ha funcionat de meravella, li han sabut treure tot el rèdit possible a la maquinària de l'Estat i com a remat s'han trobat amb el “Brexit”.
I que és el Brexit? Segurament més del 80% dels que estem llegint aquestes línies no tenim ni idea de què és això, però en campanya es va traduir en algo així: El Brexit (la sortida d’Anglaterra de la Unió Europea) trencarà Europa i això serà un desastre. Els culpables són els rojos i comunistes, els separatistes que ens volen treure del € i sense Europa no som res. Resumint, més POR, UP queda com a culpable i augmenta el vot conservador.
En definitiva, apel·lar al vot útil, la política de la por, el control sobre les Institucions i el aprofitar-se d'un sistema electoral teixit a mida i heretat de l'antic règim ha propiciat està clara victòria del Partit Popular (a més de la desunió manifesta de l'esquerra clar).
Hi havia alternativa? Des del meu punt de vista, si. Però…
La
indignació ciutadana, la il·lusió per un canvi real i el (suposat) socialisme
centenari no van arribar a coincidir mai, ni tan sols van apropar postures i
fins i tot alguns van equivocar enemics.
En aquesta entrada no parlaré del PSOE. L'ètica i l'estètica actual d'aquest partit mereixen un escrit a part, en individual i en solitari.
Però si ho faré de PODEMOS, d'IU o el que ve a ser Unidos Podemos (UP). Però anem per parts.
El moment de confluir de les dos forces era ara. Doncs, ni abans es donaven les condicions idònies, ni el duet Lara-Llamazares ho permetia.
El pacte “dels botellins” va convertir definitivament a PODEMOS en “comunistes” i per tant, en portador d'etiquetes… i això no és bo.
UP, durant la campanya, va ser “progressiste” i “socialdemòcrata” i va ser un error. Havien de ser, únicament, l'esquerra. Els representants del poble pla, la lluita, l'alternativa, la centralitat del tauler, la il·lusió i l'esperança.
A UP li van fallar les expectatives, que no el resultat. Van perdre un milió de vots (on estan? o on han anat?) i tal vegada va ser pel simple fet de canviar treball per autocomplaença.
No fa falta ser molt intel·ligent per saber que hi haurà més reformes, noves retallades, major precarietat laboral, baixades salarials, corrupció, misèria… .I això, més prompte que tard, els brindarà una segona oportunitat.
I vist això, si abans em preguntava per què va guanyar el PP, ara em pregunte: Per què va perdre UP?
Principalment, per falta d'estructura i tal vegada, per això, van apostar tan decididament per la confluència amb IU. En un país de dretes com és Espanya, intentar agrupar el major nombre possible de forces d'esquerres en un sol partit és anar pel camí correcte. Sens dubte.
Però s'ha demostrat que a excepció d'Andalusia, la maquinària política i electoralista d'IU s'ha quedat obsoleta i antiquada. Que la vella IU ha castigat la confluència i que els històrics feixistes de la formació (Cayo Lara i Pascual Llamazares), es van dedicar des del primer moment a boicotejar l'acord.
Malgrat això, no es pot dir que UP hagi perdut, si no més aviat que no ha guanyat. Aspirar al 30%, als 6 milions i mig de vots i a 90-95 diputats es pecar d'optimistes (a dia d'avui), confondre la realitat i més quan el vot perdut pel PSOE s'ha decantat més pel PP que per UP.
Es va errar en campanya equivocant l'al·legat ideològic, se li va oferir la mà a l'altra “esquerra” en lloc de combatre-la i atacar-la i es va convidar al 15-M a l'abstenció amb aquest “Zapatero ha estat el millor President de la democràcia”. UP ha de recuperar la força i l'impacte del discurs inicial, els carrers, els cercles i el populisme.
Ha de tornar a connectar amb “la seva” gent, lluitar per la 3ª República en lloc de plorar nostàlgicament per la 2ª. Fer que la POR canviï definitivament de bàndol i preparar-se per a una legislatura curta, per a un nou procés constituent i per a la reconstrucció dels espais polítics.
En aquesta entrada no parlaré del PSOE. L'ètica i l'estètica actual d'aquest partit mereixen un escrit a part, en individual i en solitari.
Però si ho faré de PODEMOS, d'IU o el que ve a ser Unidos Podemos (UP). Però anem per parts.
El moment de confluir de les dos forces era ara. Doncs, ni abans es donaven les condicions idònies, ni el duet Lara-Llamazares ho permetia.
El pacte “dels botellins” va convertir definitivament a PODEMOS en “comunistes” i per tant, en portador d'etiquetes… i això no és bo.
UP, durant la campanya, va ser “progressiste” i “socialdemòcrata” i va ser un error. Havien de ser, únicament, l'esquerra. Els representants del poble pla, la lluita, l'alternativa, la centralitat del tauler, la il·lusió i l'esperança.
A UP li van fallar les expectatives, que no el resultat. Van perdre un milió de vots (on estan? o on han anat?) i tal vegada va ser pel simple fet de canviar treball per autocomplaença.
No fa falta ser molt intel·ligent per saber que hi haurà més reformes, noves retallades, major precarietat laboral, baixades salarials, corrupció, misèria… .I això, més prompte que tard, els brindarà una segona oportunitat.
I vist això, si abans em preguntava per què va guanyar el PP, ara em pregunte: Per què va perdre UP?
Principalment, per falta d'estructura i tal vegada, per això, van apostar tan decididament per la confluència amb IU. En un país de dretes com és Espanya, intentar agrupar el major nombre possible de forces d'esquerres en un sol partit és anar pel camí correcte. Sens dubte.
Però s'ha demostrat que a excepció d'Andalusia, la maquinària política i electoralista d'IU s'ha quedat obsoleta i antiquada. Que la vella IU ha castigat la confluència i que els històrics feixistes de la formació (Cayo Lara i Pascual Llamazares), es van dedicar des del primer moment a boicotejar l'acord.
Malgrat això, no es pot dir que UP hagi perdut, si no més aviat que no ha guanyat. Aspirar al 30%, als 6 milions i mig de vots i a 90-95 diputats es pecar d'optimistes (a dia d'avui), confondre la realitat i més quan el vot perdut pel PSOE s'ha decantat més pel PP que per UP.
Es va errar en campanya equivocant l'al·legat ideològic, se li va oferir la mà a l'altra “esquerra” en lloc de combatre-la i atacar-la i es va convidar al 15-M a l'abstenció amb aquest “Zapatero ha estat el millor President de la democràcia”. UP ha de recuperar la força i l'impacte del discurs inicial, els carrers, els cercles i el populisme.
Ha de tornar a connectar amb “la seva” gent, lluitar per la 3ª República en lloc de plorar nostàlgicament per la 2ª. Fer que la POR canviï definitivament de bàndol i preparar-se per a una legislatura curta, per a un nou procés constituent i per a la reconstrucció dels espais polítics.
Hi ha partit, que ningú ho dubte.
