Antonio Carro Martínez. Terror, indignació i vergonya.

Antonio Carro Martínez.

Va convalidar amb la seva signatura la sentència de mort per garrot vil de Salvador Puig Antich, produïda el 2 de març de 1974 i, també la dels últims afusellaments del règim franquista el 27 de setembre de 1 975 en les quals van ser executats José Humberto Baena Alonso, José́ Luis Sánchez Bravo Sollas, Ramón García Sanz, Juan Parets Manot, i Ángel Otaegui Echeverría.

La seva carrera en l'administració franquista va començar el 1973 quan se’l va nomenar director general de l’Administració Local, i es va convertir un any més tard en ministre de la Presidència del Govern 14é de la dictadura franquista (del 3 de gener de 1974 a l'11 de març de 1975), romanent en el càrrec en el 15é Govern (de l'11 de març de 1975 al 12 de desembre de 1975). També va ser diputat en la Legislatura Constituent d'Espanya i en quatre legislatures més pel Partit Popular electe a la província de Lugo. Ostenta la gran Cruz del Yugo y la Flechas, així com les del Mérito Civil, de Sanidad, de Cisneros y de Carlos III.

Terror, indignació i vergonya. Tot a parts iguals.

Això és el que sento al llegir coses com aquestes i veure en què va consistir la Llei d'Amnistia o “Llei de punt final” i quin va ser el veritable propòsit de la mal anomenada Transició.

La impunitat d'aquests monstres, o millor dit, el continuar fent el que els sortia dels collons va ser el que van haver d'acceptar els nostres avis, el que consentir els nostres pares i el que ens hem hagut de menjar nosaltres. I no és just, Democràcia hauria de ser igual a Justícia.

Es van pixar en la gent i els van fer creure que plovia. Aquest tipus de xusma abominable es mereixien o s’haurien de merèixer, com a mínim, el mateix tipus de “justícia” que ells aplicaven.