Musiqueta: LILA DOWNS, "La cumbia del mole", "Zapata se queda" i "Balas y chocolate".

Ana Lila Downs Sánchez més coneguda com a Lila Downs (9 de setembre de 1968 en Heroica Ciutat de Tlaxiaco, Oaxaca) és una cantant, intèrpret, compositora, productora discogràfica, actriu i antropòloga mexicana. A més de cantar en espanyol i anglès, també interpreta en diversos idiomes natius del seu país. Reivindica les seves arrels mexicanes i dels pobles indígenes, a més de la música regional… .

Lila Downs.

Una mica d'història (IV). La batalla de l'Ebre.

Per comprendre la història d'Espanya també cal conèixer les seves misèries i la seva barbàrie.

Hi ha alguna cosa pitjor per a un País que la mort i la destrucció entre germans?.

Que jutge cadascú.

Musiqueta: NAKANY KANTÉ, "Saran", "Yaguikono", "Kalikantingue" i "Djanfa".

Nakany Kanté va néixer a Siguirí, a Guinea Conakry, un poble prop de la frontera amb Mali famós per ser plaça forta de la música mandinga. Encara que no procedeix d'una família de griots, Nakany va créixer envoltada de tot tipus d'artistes, interessant-se des de molt petita per la música tradicional del seu país. Diu que als vuit anys ja componia i als 18 va guanyar un concurs musical i això malgrat l'oposició de la seva família que no volia que fos artista.

Per això venia menjar al costat de la seva àvia pels carrers del seu poble per guanyar-se la vida. Va ser allí on va conèixer al que acabaria sent el seu marit, el percussionista català Daniel Aguilar. Amb ell va viatjar a Espanya i es va instal·lar al poble barceloní de Sabadell, en 2009.

Per obrir boca, i començar a conèixer millor a aquesta artista…

Continuar llegint

Personatges: Joaquín Garrigues Walker.

És freqüent veure, en les enquestes de valoració, com són molt pocs els polítics que aproven a ulls de la ciutadania. En termes generals, tots són dolents o molt dolents i en contades ocasions se'n sol colar algun de correcte.
Però això tampoc ha de ser del tot cert. I des d'aquestes pàgines, intentaré recopilar a alguns d'aquests polítics, que per algun motiu (des del meu punt de vista) mereixen ser recordats.

Joaquín Garrigues Walker (Madrid, 4 de març de 1933 - Madrid, 28 de juliol de 1980): Va ser advocat, empresari, Diputat per Madrid en 1977, per Múrcia en 1979 i Ministre als governs d'Adolfo Suárez de 1977 i 1979. D'Obres Públiques i Urbanisme en el primer i de Presidència en el segon.

Lliberal d'idees i convicció*, primer com a fundador del Partido Demócrata i posteriorment com a dirigent de la Federación de Partidos Demócratas i Liberales es va integrar dins de la Unión de Centro Democrático (UCD).

*No se les ocurría pensar en un estado federal o en una utópica asociación de soberanías inventadas, sino en un Estado en que las regiones de más acusada diversidad histórica y cultural estarían juntas con las demás, apoyándose en la tarea de construir, o recobrar, una España democrática, liberal y abierta al entendimiento con otras ideologías. -Hemeroteca ABC-.

Líder del sector liberal d'aquella gran coalició que era UCD, capitanetjà la rebel·lió interna del partit que pretenia enderrocar al President A. Suárez. Però la seva sobtada i prematura mort va acabar amb tal propòsit i amb les esperances del liberalisme de l'època.

*Video pertanyent a "La Hemeroteca del Buitre".

Musiqueta: El último de la fila (1ª Part), “Querida milagros”, “Cuando el mar te tenga”, “Sara”, “Insurrección” y “Huesos”.

Segurament seran molt pocs els que s'atreviran a discutir que El último de la fila són i han estat un dels grups més importants del Pop-Rock nacional dels últims 30 anys.
Seria gairebé impossible imaginar la història de la nostra música sense explicar i reconèixer tot el que a ella han aportat Quimi Portet i Manolo García. Set discos d'estudi i moltes cançons que han marcat una època, este és el seu llegat…
…i el meu reconeixement, aquestes dues entrades.
Aquí va la primera, amb tres temes propis i un altre en homenatge als seus inicis com Los Burros.

Antonio Carro Martínez. Terror, indignació i vergonya.

Antonio Carro Martínez.

Va convalidar amb la seva signatura la sentència de mort per garrot vil de Salvador Puig Antich, produïda el 2 de març de 1974 i, també la dels últims afusellaments del règim franquista el 27 de setembre de 1 975 en les quals van ser executats José Humberto Baena Alonso, José́ Luis Sánchez Bravo Sollas, Ramón García Sanz, Juan Parets Manot, i Ángel Otaegui Echeverría.

La seva carrera en l'administració franquista va començar el 1973 quan se’l va nomenar director general de l’Administració Local, i es va convertir un any més tard en ministre de la Presidència del Govern 14é de la dictadura franquista (del 3 de gener de 1974 a l'11 de març de 1975), romanent en el càrrec en el 15é Govern (de l'11 de març de 1975 al 12 de desembre de 1975). També va ser diputat en la Legislatura Constituent d'Espanya i en quatre legislatures més pel Partit Popular electe a la província de Lugo. Ostenta la gran Cruz del Yugo y la Flechas, així com les del Mérito Civil, de Sanidad, de Cisneros y de Carlos III.

Terror, indignació i vergonya. Tot a parts iguals.

Això és el que sento al llegir coses com aquestes i veure en què va consistir la Llei d'Amnistia o “Llei de punt final” i quin va ser el veritable propòsit de la mal anomenada Transició.

La impunitat d'aquests monstres, o millor dit, el continuar fent el que els sortia dels collons va ser el que van haver d'acceptar els nostres avis, el que consentir els nostres pares i el que ens hem hagut de menjar nosaltres. I no és just, Democràcia hauria de ser igual a Justícia.

Es van pixar en la gent i els van fer creure que plovia. Aquest tipus de xusma abominable es mereixien o s’haurien de merèixer, com a mínim, el mateix tipus de “justícia” que ells aplicaven.