26-M, Eleccions Municipals: 1ª Part, La campanya.

Ja fa dies que vaig decidir que escriurie uns breus serials sobre les eleccions municipals. El que no podie imaginar es que m’ho toques fer tant prompte, però és el que hi ha.

Per a començar parlant de la campanya, caldria recordar una frase que és lapidària: “Una bona campanya no et fa guanyar unes eleccions, però una mala campanya sí que te les pot fer perdre”

Quina és l’estratègia de campanya de tots dos partits?

És una pregunta difícil de contestar, però, com ja fa dies que l’han iniciat, tenim suficients vímets per començar el banasto.

Si ens fixem be, veurem com tots dos partits tenen controlat el cens electoral. El tenen controlat i, segurament, analitzat (contar, contar i contar, fer muntets i fer llistes, no val per a res, doncs el vot es secret i et pot saltar la llebre d'on menys t'esperes) i això ho dic perquè, clarament, han enfocat la campanya cap un electorat determinat. “Mireu tot el que hem fet i com hem sabut gestionat l’ajuntament i els recursos dels que disposem” uns (encertat) i “mireu que no han fet els que manen, com no han complit i com ens han enganyat” els altres (no vull opinar, doncs soc més de destacar virtuts pròpies que erros aliens). Amb aquestes dues propostes inicials, han volgut decantar l’actitud de l’electorat cap al seu candidat o partit. Però, l’ús i abús d’aquesta mesura pot afectar a la campanya i directa o indirectament repercutir en la imatge del candidat. No dir la veritat, tergiversar-la o manipular la realitat a conveniència, no és estratègia, és enredar i sol comportar conseqüències.

Un altre punt important és saber orientar l’esforç de la campanya. O dit d’una altra manera, comprendre quan s’ha de canviar el pas i pujar de nivell l’estratègia. Aquí, qui ha de multiplicar esforços i tirar d’imaginació és l’oposició (cal adonar-se’n quan un recurs s’ha esgotat), doncs el “conservadorisme” i “anar a roda” sempre afavoreix al partit que governa. Voler atacar i desgastar a l’adversari per on és més fort, no és un equivocació (que també) si no un suïcidi electoral.

Cal definir objectius, els de campanya (els del Programa ja els comentaren quan els coneixerem) i, a dia d’avui, encara que un dels partits porta cert avantatge,  no estan clarament definits.

Quins objectius tenim i cap on dirigim la campanya? Aquesta és una altra bona pregunta, doncs tindre clar això et permet controlar els “tempos” (no val o no és convenient improvisar sobre la marxa i que l’altre o altres et marquen el ritme) i decidir quan i com et vols dirigir a cadascun dels subjectes electorals. Els blanc naturals (els nostres) son els que requereixen menys esforç i dedicació, és un vot segur i en tenen els dos partits. Electorat flotant (son els que canvien fàcilment), aquets son difícils de gestionar i d’entendre, doncs poden canviar d’opinió “catorze” vegades al dia. Sense criteri ideològic i amb una destacada mancança d’inquietuds, decideixen sempre de camí a les urnes. Electors crítics (o indecisos), son els més decisius, els que solen decantar la balança i els més difícils de convèncer. Encertar l’estratègia de campanya, pensant en aquest vot, és decisiu, doncs aquets, si tenen inquietuds i difícilment es conformaran amb una campanya de “fake news”, poc de fiar i bruta i llardosa. Aquest vot exigeix qualitat electoral, propostes series i integritat. Opositor, el seu nom ho diu. Son el contrari al blanc natural i, difícilment (per no dir impossible), canvien d’opinió. Intentar “girar” aquest vot requereix un sobre esforç electoraliste i de campanya que difícilment solt donar resultat.

Comportament electoral. Imprescindible i recomanable és tindre un “planning” de campanya clar, estudiat i ben definit, sense fissures ni pedaços per on es pugue dessagnar l’estratègia electoral. I no només en refereixe a les propostes i programa, si no també al comportament de l’entorn, el partit i els propis candidats. No hi ha que confondre molins de vent amb gegants. La comunicació, basada en el discurs (propi, municipaliste i coherent), el context (conjunt i ordenació de les circumstàncies que envolten i condicionen el que desitgem comunicar), la perspectiva (el punt de vista i la distancia amb que tractarem el conjunt de fets i idees), la narració (exposició dels fets i programa que s’han desenvolupat durant un temps determinats) i la difusió (propagació de forma eficient del que estem interessat en transmetre. Programa, reflexions,  fets, ideologia, crispació...), es imprescindible i la major responsabilitat de la Direcció de campanya, doncs de com es pugue arribar a l’electorat i aconseguir que confien en un partit o candidat, dependrà el resultat final de les eleccions.

Encertar en tots aquets punts i aspectes de la campanya (o en la seua gran majoria) és un valor segur que ens pot apropar definitivament a la victòria.

- Fi de la 1ª part. Pròximament, “El Programa” i “Les Llistes”

*Les fotos que il·lustren aquest escrit pertanyen a les pàgines publiques del facebook dels tots dos partits, Populares Traiguera i Socialistes Traiguera.

Una passejada pels segles XVI i XVII.

“L’acció de Dimonis de la riera encesa, situada al Maestrat valencià dels segles XVI i XVII, ens dibuixa una època apassionant, encara farcida de foscors i misteris, on la superstició i la religiositat sovint es confonen, alimentant creences, pors i recances, on els mals de cos i esperit es materialitzen gairebé de forma física, hom diria, com a espectres o dimonis.

Llorenç, el fill menut de la poderosa família canetana dels Monserrat, torna a casa després de lluitar durant quatre anys amb els terços reials. El seu retorn trastoca el destí de Lluïsa, la seua antiga promesa, així com els plans de don Tomàs, el seu pare, noble i prohom de l’orde de Montesa. Amb tot i això, l’alegria familiar de tenir de nou el fill a casa sa i estalvi aviat quedarà estroncada per l’esquerpa i obsessiva actitud del noi, pertorbat per la seua traumàtica experiència en la batalla.

Acompanyant el progressiu empitjorament de Llorenç, unes morts misterioses posaran en perill l’hegemonia social i el bon nom dels Monserrat, destorbant la calma de tot el poble. Les respostes, en forma d’espectres obscurs de bandolers ajusticiats a la forca, semblen amagar-se a l’interior d’una estranya caixa de plata que Llorenç ha portat dels seus viatges.

I llavors, en aquest Maestrat literari, es descabdella una acció novel·lesca que juga amb l’imaginari cristià i amb el maniqueisme entre el bé i el mal per crear una història de personatges embogits, de passions, de misteris dels de debò i de caràcters ferrenys”.

Aquesta és la sinopsi, que per a Onada edicions, fa Vicent Sanz de “Dimonis de la riera encesa”, l’opera prima d’Enric Anyó. Dimonis de la riera encesa, el llibre, és tot això i a més, una llarga passejada, plena d’intrigues i emocions, per aquest Maestrat (alhora tant proper i tant llunyà) dels segles XVI i XVII.

Personalment, recomanarie a qui el comencés a llegir, que intentés situar-se i ambientar-se el més ràpid possible, doncs és molt fàcil que el subconscient ens traeixi i anteposem les imatges del temps actual a les d’aquells convulsos i fatals segles XVI i XVII que ens invita a visitar i viure el Sr. Anyó. Per a que ens resulte molt més fàcil aquest exercici de memòria, podem tirar un ull a la sèrie “La Peste”, a la pel·lícula d’Esteve Rovira “Serrallonga” i fins i tot a l’univers creat per Arturo Pérez-Reverter en torn al Capità Don Diego Alatristre.

Ens trobarem cases pairals, unes altres de més modestes, garitos, “antros” i tabernes, camps d’oliveres i conreus, masos, indrets, racons i carrerons de diferents pobles, descripcions de llocs i emplaçaments d’altres ciutats... i tot junt, ens sonarà, ens sonarà d’haver-ho vist, conegut o fins i tot, d’haver-hi estat, per això crec que és tant important ambientar-se el mes aviat possible i abans de que la historia vaigue avançant i fent camí. Crec que és més que imprescindible tindre clara la visió general del conjunt narratiu, doncs serà molt millor per a nosaltres i l’esforç descriptiu que hi fa l’autor, bé que s’ho mereix.

Una altra de les coses important i que enriqueixen la novel·la, són els seus personatges i protagonistes. Tant els principals, com els secundaris (i fins i tot alguns de recurrents i puntuals) amb els quals el lector es pot sentir identificat (en major o menor mesura) i pot trobar certes semblances amb gent real i coneguda (és el que té llegir i deixar volar la imaginació en aquest context de proximitat). Hi ha personatges entranyables, propers i que ja de bon principi, ens cauran molt bé. En trobarem d’odiosos i fastigosos, també de detestables (pels seus actes i comportament els coneixereu). Altres, que sense tindre ni gran importància ni excés de protagonisme, no pararan d’incrementar en valor la història. També ens trobarem els típics, que d’entrada no pareix ni que tinguen massa cabuda ni massa sentit dins de la narració, però que ens depararan més d’una sorpresa. I com no, aquell o aquells que ens agradaria que sortiren una mica més i gaudiren del seu moment. De com simpatitzem amb certs personatges o del grau de desafecte que sentim per uns altres, dependrà i molt, el ritme que nosaltres li puguem donar al relat. Doncs la riquesa de la novel·la en aquest aspecte és gran i destacable.

Són molt importants els canvis i l’evolució que van sofrint determinats personatges, ja que en certs moments i en alguns d’ells, dona la impressió que l’autor passa de la novel·la a l’assaig, de la comèdia a la tragèdia i fins i tot del drama a la paròdia. I un clar exemple d’això, pot ser el personatge principal de l’obra, el protagonista...

...encara que eixe (o eixa) no tingue perquè ser qui o pot semblar de bon principi.

Hi ha un punt (indeterminat) del llibre on la historia principal deixa de ser-ho. Un punt on les xicotetes trames, que envolten i serveixen per a enfortir la principal, fins i tot la guanyen en protagonisme, interès i rellevància. I això és bo, molt bo, doncs ens canvia de forma radical el pas i el ritme, fins al punt d’haver de preguntar-nos si l’autor no estarà jugant amb nosaltres i el que ens pensàvem que era important no ho serà tant i per contra, cert detalls i situacions, en aparença sense importància, poden ser determinants i guanyar en protagonisme al llarg del text. Anem avançant amb la lectura i ens adonem que tot el que hem anat deixant enrere té un quantiós significat, que no hi ha res que no aporte i sume a la trama camí del desenllaç final. No queden punts solts, no es peguen “puntades sense fil” i tot, absolutament tot (per insignificant que semble o ens pogués parèixer en aquell moment) té la seua importància.

Suspens, tensió i emocions fortes, intriga, misteri i fins i tot violència. Cada pàgina és un gust i una sorpresa i el final de cada capítol va sumant més i més incertesa camí d’una cloenda, que tens ganes que arribe (per a saber com acaba la història), però que al mateix temps, voldries veure llunyana per a que et durés una mica més la lectura.

Inquietud, angoixa i nerviosisme (tot a parts iguals) son les tres paraules que millor poden definir la sensació que pateix el lector per saber com acaba el relat.

Totes les trames que conformen l’obra, ja siguen importants i principals o xicotetes i secundaries, tenen la seua conclusió, res es queda en l’aire, res es queda sense aclarir i com dirien en castellà, al final, no queda ningún cabo suelto.

Per tant i en definitiva, un gran llibre i les meues felicitacions al Sr. Anyó.

Nota: Si algú està interessat en adquirir el llibre, es pot posar en contacte amb qualsevol integrant del Centre Cultural Traiguerí, en mi mateix o directament amb l’autor.

Feminisme i radicalitat

O millor dit, el feminisme com a solució ideològica enfront de la ignorant radicalitat de l’extremisme masculí.

I per què dic això? Perquè ni estem preparats, ni conscienciats ni ens han educat, com a mascles que som, per creure en la plena i total igualtat entre homes i dones. I com a mostra, la definició que fa la RAE sobre el feminisme: “Ideologia que defensa que les dones han de tenir els mateixos drets que els homes”. I aquí està “la madre del cordero”, com si no tinguéssem tots dos els mateixos drets pel sol fet d’haver nascut!

Gràcies a aquesta barbaritat i a la inexistència històrica d'igualtat, les dones han hagut de lluitar i guanyar dia a dia i pam a pam cada gram d'independència i llibertat que han aconseguit.

Per tant, no és desencertat el considerar el feminisme com un moviment social, polític, econòmic i cultural. Encara que jo, personalment, el definiria com a lluita i derrota, integritat i dignitat, resistència i desobediència, coratge , decència, tolerància i igualtat.

I és aquesta paraula, igualtat, la més important i per la qual més s'ha batallat i s’ha de continuar lluitant. Igualtat davant la llei, igualtat laboral i educativa, igualtat per a elegir i decidir, per a la llibertat sexual i per a d'altres molts més casos i conceptes que comentarem al llarg d'aquest text.

És aquesta llibertat la que no està acceptada per una societat majoritàriament masclista i intolerant. Aquesta coexistència de poder entre homes i dones i aquesta correlació de forces i febleses igualitàries és la que ni permet, ni històricament ha permès l'autoritarisme masculí. I és a partir d'aquí, quan la lluita de sexes té mil i una similituds amb la lluita de classes, com tant be va definir Friedrich Engels:  “en la família l'home és el burgès i la dona el proletariat”. Teoria esta que va plasmar notablement en la seva obra L'origen de la família, la propietat privada i l'estat (1884) i va desenvolupar posteriorment Simone de Beauvoir: “No es neix dona, arriba una a fer-s’ho”.

Des del meu punt de vista, aquesta frase de Simone de Beauvoir és la que major sentit li dóna i millor ens pot servir per estudiar i intentar comprendre que és la Ideologia de Gènere i la seva posterior bifurcació en Moviment social feminista d'una banda i el mal denominat “Hembrismo” (o odi i menyspreu contra l'home) per una altra.

De totes les definicions llegides i analitzades, per a mi, aquesta és la que millor defineix que és la ideologia de gènere: “La ideologia de gènere considera que el nostre comportament dividit en masculí i femení és producte de la influència cultural i social de l'entorn, i la pròpia sexualitat depèn més dels esdeveniments biogràfics i socials de la nostra vida que de les característiques fisiològiques. Ser home o dona no estaria determinat pel sexe, sinó per la cultura. La ideologia de gènere considera que l'exclusivitat de la relació  entre home i dona és una hipòtesis social i cultural que és útil per mantenir l'hegemonia del domini masculí”. Per tant, i davant esta encertada definició, no es d’estranyar que la Ideologia de Gènere es separés en les dues vessants anomenades anteriorment, una més moderada i l’altra més radical. Hi ha diferents punts, que ara veurem i que ens podran aclarir i clarificar una mica més tot això:

- El feminisme (i no només el feminisme, si no la suposada dignitat personal de cada un de nosaltres) recolza i està a favor de tot tipus de tendència i orientació sexuals, però principalment i com a bandera, exigeix i defensa, la llibertat sexual de cadascú. Pel contrari, no és cert i és mentir intencionadament el afirmar que el feminisme està en contra de la heterosexualitat pel simple fet de “odiar” als homes. Es pot ser feminista i ser heterosexual, homosexual, bisexual o transsexual. Per què no?

- La major part del feminisme recolza i defensa el dret a l'avortament, no obstant, i este és un greu error que solem cometre la gran majoria, el feminisme no promou l'avortament. És una equivocació pensar que en exigir el dret a l'avortament legal, segur i gratuït, s'està incitant a les dones embarassades (amb embarassos desitjats o no desitjats) a avortar. Ser feminista (i de sentit comú) és basar-se en aquest dret, per a, que en cas que una dona prengue aquesta decisió, pugue fer-ho de forma legal, de forma segura i de forma gratuïta. Però, igual que en el punt anterior, caiem en l'error de creure que el feminisme obliga a les dones a avortar, les influència i les anima a que prenguen aquesta decisió. Des del meu punt de vista, el ser feminista no hauria d'estar renyit ni amb l'opció d'avortar ni amb la de ser mare. Opcions i decisions lliures, dignes i sense discriminació ni prejudicis.

- El moviment feminista està en tot el seu dret de qüestionar el paper de les institucions religioses i polítiques (aquí està la història per a ser llegida i recordada), però, en cap cas, qüestiona les creences religioses de les persones independentment que siguen dona o home. No assumim com a pròpia la simplesa de pensar en un “feminisme ateu” [Annie Laurie Gaylor, 1978] que ens jutja pel simple fet de creure en Deu, en Mahoma, en Rosa Luxemburg o en John Holmes. On està escrit que el feminisme no respecte les creences i llibertats religioses de cadascú? Una altra cosa molt, molt diferent, és que reclame la separació entre Església i Estat (per tot el que representa i ha representat històricament en contra dels drets de la dona) i exigeixi polítiques feministes.

- Una altra de les grans falsedats que han sabut explotar, tant el ranci conservadorisme masculí com la part més extremista del feminisme, és intentar fer-nos creure que el feminisme és i creu en la superioritat del gènere femení per sobre del masculí. Això, ni molt menys és així, el feminisme creu (i està àmpliament demostrat i documentat) en la igualtat de gènere. Igualtat de gènere, igualtat de drets i igualtat d'oportunitats. El terme “feminazi” res té a veure amb l'autenticitat feminista, és un concepte buit de contingut (a excepció de qui enarbora la radicalitat com a resposta), sense coherència ni cohesió argumental. Parlem d'igualtat i per tant, de posar punt i final a tot tipus de diferències, estereotips i violència (física, verbal, psicològica…). L'home NO és superior a la dona i estic obert a raons si algun voluntari em pot demostrar lo contrari.

- És el “feminisme” el mateix que el “masclisme” però vist des del punt de vista de la dona? Al meu entendre, no, per a res. El feminisme lluita i treballa per aconseguir la paritat entre gèneres, la igualtat entre home i dona. El masclisme, emparat en un “sistema patriarcal” despòtic i autoritari (del que després parlarem) busca i exigeix la supremacia del gènere masculí sobre el femení. L'home ÉS superior a la dona! Banal concepte i atrevida afirmació de qui ha nascut del ventre d’una dona.

- També m’agradaria fer una reflexió sobre els que possiblement siguen els majors tòpics del feminisme en vers del masclisme: els canons de bellesa i la feina de la llar. És una gran barbaritat pensar que el feminisme suggereix i anima a la dona a que es deixe de maquillar, de depilar-se, d'arreglar-se o de vestir-se de tal o qual manera. Una altra cosa molt diferent és que el feminisme convide a replantejar-se certes tendències (algunes suficientment denigrants) i estereotips imposats. L'última paraula en aquest tema sempre hauria de ser de la dona, una decisió pròpia i personal on cadascuna pugue ser com desitge i no com s'espera que sigue.

Etiquetar a la dona en “sus labores” és a dia d'avui tan ridícul i absurd com  injust ho va ser en un passat no tan llunyà. Que el feminisme qüestione el paper que exerceix la dona en la llar, dins del nucli familiar o en el treball és lo més lògic. Una altra cosa molt diferent és que sigue la pròpia dona (o el propi home, per què no?) qui decideixi dedicar-se a ser “mestressa de casa”. És la dona qui ha de decidir si desitja dedicar-se a la casa, a la llar, als nens…, mai ha de ser l'home qui l'obligui a assumir aquest rol. I ja que estem, si ets home i estàs llegint aquestes línies, replanteja't la situació, analitza si la teva col·laboració i cooperació en les tasques casolanes són les esperades i desitjades o si per contra podries fer alguna cosa més i fer-la millor. Sols és una reflexió, però de ben segur que una major implicació i contribució en aquest tema serà gratament acceptat.

- I pel que fa a la sexualitat o a les relacions sexuals, jo  mai he escoltat o llegit que el feminisme estigue en contra de la monogàmia, però sí de conceptes endarrerits i absurds que jutgen i condemnen a la dona per intentar viure de forma plena i lliurement la seua independència i llibertat sexual. I són aquests mateixos els que jutgen i condemnen a la dona, els que es vanaglorien i  feliciten de fer justament això. Serveixi aquest entre-cometes que tots hem escoltat i algunes han viscut en carn pròpia com a exemple real: “una dona que té o a tingut relacions amb molts homes és una fresca, una cotxina o fins i tot una puta, per contra, un home fent el mateix és un xulo, un crack o un artista”. Queda més que clar l’error amb la falta de tacte i de mesura, no?

- I ja per anar acabant amb aquests punt, no m’agradaria fer-ho sense tractar un tema tan cruel com actual; la violència de gènere i la seva relació amb el feminisme. No és que el feminisme minimitze la violència home-home o dona-home si no que prioritza la violència home-dona (en totes les seves formes i contextos) i les dades li donen la raó. Doncs aquesta violència, atenent a l’elevat nombre de casos i amb les estadístiques a la mà, s'ha convertit en una emergència social, en un problema jurídic i una terrible lacra que ens afecta plenament com a col·lectiu i societat, suposadament, avançada. Parlem de violència masclista quan hi ha assassinat i mort, però també hauríem de fer-ho en parlar d'assetjament, humiliació, maltractament, abús, violació, etc.

Sé que no està sent una lectura fàcil i còmoda i per això ometré el repàs històric que en principi tenie previst incloure en l'escrit del que és, va estar i hauria de ser en un futur el feminisme i aniré tancant amb un concepte que per la seva importància, significat i disputa sí crec ha d'aparèixer. Patriarcat.

Segons la RAE: “Organització social primitiva en què l'autoritat és exercida per un home cap de família, estenent-se aquest poder als parents àdhuc llunyans d'un mateix llinatge i gènere. Govern o autoritat del patriarca”.

En teoria feminista, el concepte i significat està molt clar, el domini masculí en l'ordre social, familiar, polític, econòmic i cultural. Un domini total dels aspectes existencials i de convivència (sic) basat en creences, simbolismes, mitificació del tradicionalisme i per què no, en la força i la violència. Vetllar i conservar la supremacia masculina i mantenir la subordinació femenina és i ha de ser “lo natural” per a l'existència i el prevaler del patriarcat.

Les comparacions, en termes generals, entre l'ocupació i la remuneració salarial entre homes i dones és un bon exemple, a l’igual que ho son el tracte verbal (un metge defineix clarament a tots dos sexes, però per contra, quin home acceptaria ser definit com a hostessa?), les conductes socials de valors i recompenses, els rols i estereotips sexuals, la violència de gènere (fins no fa tant, l'agressió física cap a la dona no estava ni mal vista ni era jutjable. Fins i tot la submissió feia que moltes ho acceptessen com un càstig lògic i normal), l'absència d'una vida laboral i professional plena i completa o l'haver d'orientar el plaer i la satisfacció sexual cap a l'home. Tot això, són clars exemples de que cal lluitar amb totes les nostres forces contra aquesta arrelada i aberrant malformació social i cultural denominada patriarcat.

Son moltes les frases i eslògans feministes escrits des del sentiment, l’angoixa i la necessitat. N’hi ha de molt bons i significatius, de molt durs i de molt tendres i qualsevol d’ells podria posar el punt i final a este escrit, però per a tancar, em quedaré amb les paraules d’una, per a mi, gran referent política i admirada activista:

“Espero que arribi el dia en que les dones no tinguem por de caminar soles pel carrer i que tampoc en tinguem d’arribar a casa” [Anna Gabriel, 9 de gener de 2017 ].

*Fotos de Silvia Climent Ferreres -Manifestació Vinaròs 08/03/2018-