O millor dit, el
feminisme com a solució ideològica enfront de la ignorant radicalitat de
l’extremisme masculí.
I per què dic això?
Perquè ni estem preparats, ni conscienciats ni ens han educat, com a mascles
que som, per creure en la plena i total igualtat entre homes i dones. I com a
mostra, la definició que fa la RAE sobre el feminisme: “Ideologia que
defensa que les dones han de tenir els mateixos drets que els homes”. I aquí
està “la madre del cordero”, com si no tinguéssem tots dos els mateixos drets
pel sol fet d’haver nascut!
Gràcies a aquesta
barbaritat i a la inexistència històrica d'igualtat, les dones han hagut de
lluitar i guanyar dia a dia i pam a pam cada gram d'independència i llibertat
que han aconseguit.
Per tant, no és
desencertat el considerar el feminisme com un moviment social, polític, econòmic
i cultural. Encara que jo, personalment, el definiria com a lluita i derrota,
integritat i dignitat, resistència i desobediència, coratge , decència, tolerància
i igualtat.
I és aquesta paraula, igualtat, la més important i per la
qual més s'ha batallat i s’ha de continuar lluitant. Igualtat davant la llei,
igualtat laboral i educativa, igualtat per a elegir i decidir, per a la
llibertat sexual i per a d'altres molts més casos i conceptes que comentarem al
llarg d'aquest text.
És aquesta llibertat la
que no està acceptada per una societat majoritàriament masclista i intolerant.
Aquesta coexistència de poder entre homes i dones i aquesta correlació de forces
i febleses igualitàries és la que ni permet, ni històricament ha permès
l'autoritarisme masculí. I és a partir d'aquí, quan la lluita de sexes té mil i
una similituds amb la lluita de classes, com tant be va definir Friedrich Engels: “en la
família l'home és el burgès i la dona el proletariat”. Teoria esta que va
plasmar notablement en la seva obra L'origen
de la família, la propietat privada i l'estat (1884) i va desenvolupar
posteriorment Simone de Beauvoir: “No es
neix dona, arriba una a fer-s’ho”.
Des del meu punt de
vista, aquesta frase de Simone de Beauvoir és la que major sentit li dóna i
millor ens pot servir per estudiar i intentar comprendre que és la Ideologia de Gènere i la seva posterior
bifurcació en Moviment social feminista d'una banda i el mal denominat “Hembrismo”
(o odi i menyspreu contra l'home) per una altra.
De totes les definicions
llegides i analitzades, per a mi, aquesta és la que millor defineix que és la ideologia
de gènere: “La ideologia de gènere
considera que el nostre comportament dividit en masculí i femení és producte de
la influència cultural i social de l'entorn, i la pròpia sexualitat depèn més
dels esdeveniments biogràfics i socials de la nostra vida que de les
característiques fisiològiques. Ser home o dona no estaria determinat pel sexe,
sinó per la cultura. La ideologia de gènere considera que l'exclusivitat de la
relació entre home i dona és una
hipòtesis social i cultural que és útil per mantenir l'hegemonia del domini
masculí”. Per tant, i davant esta encertada definició, no es d’estranyar
que la Ideologia de Gènere es separés
en les dues vessants anomenades anteriorment, una més moderada i l’altra més
radical. Hi ha diferents punts, que ara veurem i que ens podran aclarir i clarificar
una mica més tot això:
- El feminisme (i no
només el feminisme, si no la suposada dignitat personal de cada un de
nosaltres) recolza i està a favor de tot tipus de tendència i orientació sexuals,
però principalment i com a bandera, exigeix i defensa, la llibertat sexual de
cadascú. Pel contrari, no és cert i és mentir intencionadament el afirmar que
el feminisme està en contra de la heterosexualitat pel simple fet de “odiar” als
homes. Es pot ser feminista i ser heterosexual, homosexual, bisexual o transsexual.
Per què no?
- La major part del
feminisme recolza i defensa el dret a l'avortament, no obstant, i este és un
greu error que solem cometre la gran majoria, el feminisme no promou
l'avortament. És una equivocació pensar que en exigir el dret a l'avortament
legal, segur i gratuït, s'està incitant a les dones embarassades (amb
embarassos desitjats o no desitjats) a avortar. Ser feminista (i de sentit
comú) és basar-se en aquest dret, per a, que en cas que una dona prengue
aquesta decisió, pugue fer-ho de forma legal, de forma segura i de forma
gratuïta. Però, igual que en el punt anterior, caiem en l'error de creure que
el feminisme obliga a les dones a avortar, les influència i les anima a que
prenguen aquesta decisió. Des del meu punt de vista, el ser feminista no hauria
d'estar renyit ni amb l'opció d'avortar ni amb la de ser mare. Opcions i
decisions lliures, dignes i sense discriminació ni prejudicis.
- El moviment feminista
està en tot el seu dret de qüestionar el paper de les institucions religioses i
polítiques (aquí està la història per a ser llegida i recordada), però, en cap
cas, qüestiona les creences religioses de les persones independentment que
siguen dona o home. No assumim com a pròpia la simplesa de pensar en un
“feminisme ateu” [Annie Laurie Gaylor, 1978] que ens jutja pel simple fet de
creure en Deu, en Mahoma, en Rosa Luxemburg o en John Holmes. On està escrit
que el feminisme no respecte les creences i llibertats religioses de cadascú?
Una altra cosa molt, molt diferent, és que reclame la separació entre Església
i Estat (per tot el que representa i ha representat històricament en contra
dels drets de la dona) i exigeixi polítiques feministes.
- Una altra de les grans
falsedats que han sabut explotar, tant el ranci conservadorisme masculí com la
part més extremista del feminisme, és intentar fer-nos creure que el feminisme
és i creu en la superioritat del gènere femení per sobre
del masculí. Això, ni molt menys és així, el feminisme creu (i està àmpliament
demostrat i documentat) en la igualtat de gènere. Igualtat de gènere, igualtat
de drets i igualtat d'oportunitats. El terme “feminazi” res té a veure amb
l'autenticitat feminista, és un concepte buit de contingut (a excepció de qui
enarbora la radicalitat com a resposta), sense coherència ni cohesió argumental.
Parlem d'igualtat i per tant, de posar punt i final a tot tipus de diferències,
estereotips i violència (física, verbal, psicològica…). L'home NO és superior a
la dona i estic obert a raons si algun voluntari em pot demostrar lo contrari.
- És el “feminisme” el
mateix que el “masclisme” però vist des del punt de vista de la dona? Al meu
entendre, no, per a res. El feminisme lluita i treballa per aconseguir la
paritat entre gèneres, la igualtat entre home i dona. El masclisme, emparat en
un “sistema patriarcal” despòtic i autoritari (del que després parlarem) busca
i exigeix la supremacia del gènere masculí sobre el femení. L'home ÉS superior
a la dona! Banal concepte i atrevida afirmació de qui ha nascut del ventre
d’una dona.
- També m’agradaria fer
una reflexió sobre els que possiblement siguen els majors tòpics del feminisme
en vers del masclisme: els canons de bellesa i la feina de la llar. És una gran
barbaritat pensar que el feminisme suggereix i anima a la dona a que es deixe
de maquillar, de depilar-se, d'arreglar-se o de vestir-se de tal o qual manera.
Una altra cosa molt diferent és que el feminisme convide a replantejar-se certes
tendències (algunes suficientment denigrants) i estereotips imposats. L'última
paraula en aquest tema sempre hauria de ser de la dona, una decisió pròpia i
personal on cadascuna pugue ser com desitge i no com s'espera que sigue.
Etiquetar a la dona en
“sus labores” és a dia d'avui tan ridícul i absurd com injust ho va ser en un passat no tan llunyà.
Que el feminisme qüestione el paper que exerceix la dona en la llar, dins del
nucli familiar o en el treball és lo més lògic. Una altra cosa molt diferent és
que sigue la pròpia dona (o el propi home, per què no?) qui decideixi
dedicar-se a ser “mestressa de casa”. És la dona qui ha de decidir si desitja
dedicar-se a la casa, a la llar, als nens…, mai ha de ser l'home qui l'obligui
a assumir aquest rol. I ja que estem, si ets home i estàs llegint aquestes
línies, replanteja't la situació, analitza si la teva col·laboració i cooperació
en les tasques casolanes són les esperades i desitjades o si per contra podries
fer alguna cosa més i fer-la millor. Sols és una reflexió, però de ben segur
que una major implicació i contribució en aquest tema serà gratament acceptat.
- I pel que fa a la
sexualitat o a les relacions sexuals, jo mai he escoltat o llegit que el feminisme
estigue en contra de la monogàmia, però sí de conceptes endarrerits i absurds
que jutgen i condemnen a la dona per intentar viure de forma plena i lliurement
la seua independència i llibertat sexual. I són aquests mateixos els que jutgen
i condemnen a la dona, els que es vanaglorien i feliciten de fer justament això. Serveixi
aquest entre-cometes que tots hem
escoltat i algunes han viscut en carn pròpia com a exemple real: “una dona que
té o a tingut relacions amb molts homes és una fresca, una cotxina o fins i tot
una puta, per contra, un home fent el mateix és un xulo, un crack o un artista”.
Queda més que clar l’error amb la falta de tacte i de mesura, no?
- I ja per anar acabant
amb aquests punt, no m’agradaria fer-ho sense tractar un tema tan cruel com
actual; la violència de gènere i la seva relació amb el feminisme. No és que el
feminisme minimitze la violència home-home o dona-home si no que prioritza la
violència home-dona (en totes les seves formes i contextos) i les dades li
donen la raó. Doncs aquesta violència, atenent a l’elevat nombre de casos i amb
les estadístiques a la mà, s'ha convertit en una emergència social, en un problema
jurídic i una terrible lacra que ens afecta plenament com a col·lectiu i
societat, suposadament, avançada. Parlem de violència masclista quan hi ha
assassinat i mort, però també hauríem de fer-ho en parlar d'assetjament, humiliació,
maltractament, abús, violació, etc.
Sé que no està sent una
lectura fàcil i còmoda i per això ometré el repàs històric que en principi
tenie previst incloure en l'escrit del que és, va estar i hauria de ser en un
futur el feminisme i aniré tancant amb un concepte que per la seva importància,
significat i disputa sí crec ha d'aparèixer. Patriarcat.
Segons la RAE: “Organització social primitiva en què
l'autoritat és exercida per un home cap de família, estenent-se aquest poder
als parents àdhuc llunyans d'un mateix llinatge i gènere. Govern o autoritat
del patriarca”.
En teoria feminista, el
concepte i significat està molt clar, el domini masculí en l'ordre social,
familiar, polític, econòmic i cultural. Un domini total dels aspectes
existencials i de convivència (sic) basat en creences, simbolismes, mitificació
del tradicionalisme i per què no, en la força i la violència. Vetllar i
conservar la supremacia masculina i mantenir la subordinació femenina és i ha
de ser “lo natural” per a l'existència i el prevaler del patriarcat.
Les comparacions, en
termes generals, entre l'ocupació i la remuneració salarial entre homes i dones
és un bon exemple, a l’igual que ho son el tracte verbal (un metge defineix
clarament a tots dos sexes, però per contra, quin home acceptaria ser definit
com a hostessa?), les conductes socials de valors i recompenses, els rols i
estereotips sexuals, la violència de gènere (fins no fa tant, l'agressió física
cap a la dona no estava ni mal vista ni era jutjable. Fins i tot la submissió
feia que moltes ho acceptessen com un càstig lògic i normal), l'absència d'una
vida laboral i professional plena i completa o l'haver d'orientar el plaer i la
satisfacció sexual cap a l'home. Tot això, són clars exemples de que cal
lluitar amb totes les nostres forces contra aquesta arrelada i aberrant
malformació social i cultural denominada patriarcat.
Son moltes les frases i
eslògans feministes escrits des del sentiment, l’angoixa i la necessitat. N’hi
ha de molt bons i significatius, de molt durs i de molt tendres i qualsevol
d’ells podria posar el punt i final a este escrit, però per a tancar, em
quedaré amb les paraules d’una, per a mi, gran referent política i admirada activista:
“Espero que arribi el dia en que les
dones no tinguem por de caminar soles pel carrer i que tampoc en tinguem
d’arribar a casa” [Anna Gabriel, 9 de gener de 2017 ].
*Fotos de Silvia Climent Ferreres -Manifestació Vinaròs 08/03/2018-
