Hi havia una vegada tres amics, Pedro, Pablo i Albert.
Joves, intel·ligents i sobradament preparats (uns més que uns altres)… i
aquesta és una de les seves històries.
Pedro, el més alt dels tres, es va aixecar molt content aquell matí. Havia
somiat que estava sopant en un d'aquests restaurants amb estrella Michelín. I
com la idea li va semblar fantàstica, després d'esmorzar, s'hi va posar.
En primer lloc va pensar en trucar a Pablito, però, entre que aquest no li queia
molt bé al seu oncle Felipe i que sempre s'estava queixant de l'atur, de les
retallades, de la reforma laboral i que no parava amb lo de Juego de tronos, va
decidir que era millor proposar-li-ho a Albert.
Albert era el més fashion, vestia mudes cares i tenia uns oncles rics, a
Espanya i a Europa, que sempre que ho necessitava deixaven anar la pasta sense importar-los massa que feia amb els xixarros .
- Albert, que sóc Pedro.
- Que passa tio?. Dis-me.
- Res, que he pensat que aquesta nit
podríem sortir a sopar. Què et sembla?.
- Perfecte!!!, però trio jo el
restaurant. Val?.
- Val, val, per descomptat. Va
respondre Pedro.
- Ok. Doncs deixa-ho tot a les meves
mans, tot, i no et preocupis de res.
Es notava que Riverita era un crack, que havia sortit al seu oncle Josemari i
que tenia bon gust. Havia triat el restaurant més “cool” de la ciutat i el menú
degustació de la carta, el que recomanava FAES.
Però Pedro no ho tenia clar del tot doncs li sabia greu deixar de costat a
Pablo. Era conscient que asseure en la mateixa taula als seus dos amics era
complicat, però devia intentar-ho.
- Pablo, compi, que sóc Pedro.
- Dis-me Pedro.
- Que he quedat amb Albert
per anar a sopar aquesta nit. T'apuntes?.
- Està nit?, amb Albert?. Va dir
Pablo.
- Si, tio. Però relaxa't que m'ha
dit que ens ho passarem de puta mare. Que el seu cusí Girauta li ha aconseguit
taula en el Arrimadas.
- Ja col·lega, però… .
- Però què?.
-És que ja he quedat i el Arrimadas,
per molta cuina Catalano-andalusa que facin és un restaurant molt car.
- No fotis Pablito!!!. Amb qui has
quedat?.
- Amb Alberto i amb Mónica. Anirem de
tapes i després de concert. T'apuntes?.
- No, compi, no puc. Ja li he dit a
Albert que si. És més, fins i tot tenim entrades per a Gènova 13 que punxen
Garitano i Villegas i un Dj gallec que diuen que ho peta.
- No se tio, no se. No ho veig clar.
És molta pasta tot això i no està l'economia d'alguns com per a tants luxes .
- Sempre estàs igual Pablo.
- Que no ho veig Pedro, que no ho
veig. Que Riverita és molt llest i al final et tocarà pagar a tu “el pato” i
tota la festa
- Doncs val tronc, ens parlem.
A Pablo no li havia agradat ni el to ni com havia transcorregut l'última part
de la conversa. Apreciava a Pedro igual que aquest l’apreciava a ell, però
últimament, des del seu últim viatge a terres andaluses, es deixava influenciar
massa per Albert i per la seva cosina Susana.
Ho tenia decidit, després de donar-li l'última mà de calç al mur del jardí,
cridaria a Pedro per intentar convèncer-lo i que sortís amb ells aquesta nit.
- Pedro, que sóc Pablo.
- Dis-me Pablo.
- Mira col·lega, he parlat amb
Mónica i amb Alberto.
-I?. Va dir Pedro.
- Que
res tio, que si canvies d'opinió i vols venir amb nosaltres, no ho
dubtis, que ets benvingut. És més, passem de les tapes i ens anem a València.
- A València???.
- Si. Anem a veure a Antonio, a Ximo
i a Joan que s'han associat, han agafat un restaurant que estava fet una merda
i no solament l’estan fen arrear si no que fins i tot el convertiran en tot un referent a nivell nacional.
- No se tio, no se. I que faig ara
amb Albert?. És que ja li he dit que si.
- Ostia tio, passa d'ell i vine amb
nosaltres. No dubtis ni per un instant, que ell, quan li interessarà, girarà
definitivament a la dreta i passarà olímpicament de tu.
- No ho se tronc, no ho se.
- Doncs bé Pedro. A les teves mans està i tu decideixes!!!.
Continuarà.
