Jornada sobre el despoblament interior i els problemes del món rural.

Aquest passat 29 de febrer, a la sala de conferencies de l’Ermita, vam celebrar una Jornada per parlar i debatre sobre el problema del despoblament interior. Amb gairebé seixanta persones com a públic assistent, la Jornada es va dividir en tres parts clarament diferenciades. La obertura i començament els va correspondre a Kevin Salvador (responsable de la regidoria de Promoció econòmica, TIC’s de despoblament i Joventut) i a Evaristo Martí (Alcalde de Rossell i Director adjunt de la nova Agenda valenciana contra el despoblament), que ens van parlar de les mesures que s’estan portant a terme des de la Diputació de Castelló, de la importància de començar a treballar seriosament en aquest tema i, fins i tot, van fer públiques algunes de les escomeses que ja s’estan posant i s’han posat en marxa. Va ser un dictamen poc extens en temps però que va deixar claríssim que s’està treballat molt seriosament en aquest tema. Encertada i clarificadora, també, va ser la frase: “deixem-nos de política de barra de bar”, que sens dubte, podria fer referencia a certes actituds i comportaments que a part de crispar, vendre fum i buscar la polèmica gratuïta, no van enlloc -i no sols en aquesta qüestió que protagonitzava la Jornada si no en altres moltes més-.

A continuació, fou el torn de la gent que han apostat per la ruralitat, i que ho ha fet amb producte propi i negoci local. Rosana (Olis Terres de Llum), Jordi (Formatgeria la Planeta), Ángel (Vins l’Estanquer) i Juan i Aleix (Lo Porcellet) ens van explicar tot el que han tingut que passar, el que van tindre que fer i les decisions que, en un moment determinat, van haver de prendre per tirar avant i intentar consolidar aquets projectes personals. Projectes, que per sort i veient com els va, han acabat germinant amb empreses de segell i marca pròpia. Van ser unes xerrades interesants i no exemptes d’emoció i sentiments, doncs no deuríem d’oblidar que son autònoms, gent emprenedora i que han posat i posen en risc els seus “cuartos” i patrimonis.

Desprès d’un xicotet recés, amb tast dels productes presentats inclòs, van entrar en tanda les dues diputades de les Corts Valencianes, Ana Besalduch (Alcaldessa de Sant Mateu i Secretària de despoblament de l’executiva nacional del PSPV-PSOE) i Beatriz Gascó (Portaveu d’U.P a les Comissions d’Agricultura i Medi ambient). Elles ens van fer una clara exposició del que està sent aquest preocupant assumpte del despoblament interior. No sols ens van parlar de l’actualitat del problema si no que també ho van fer del passat. Doncs caldria recordar que no és un mal d’ara si no que ve de lluny.  Ens van comentar i aclarir com s’està treballant actualment, com ho estan fent des de fa anys i, sobre tot, de l’important esforç, tant en matèria administrativa com de recursos, que està portant a terme el govern del País Valencià.Va tancar la Jornada Javier Ferrer Bort (alcalde de Traiguera) amb un discurs crític i fins i tot pessimista, però al que no li faltaven encerts i punts i matisos  de raó.

A continuació i per tancar la Jornada, vam donar pas al debat, a una taula rodona més que interessant i on cadascú va intentar refrenar i enfortir les seves idees i propostes. Fins i tot va haver-hi enfrontament polític i ideològic, però la cordura, el bon seny i el saber estar, tant dels ponents com de la gent que va participar a la controvèrsia, ens va permetre tancar l’esdeveniment amb concòrdia, unes excel·lents sensacions i el convenciment de la feina ben feta.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - 

La lògica i el sentit comú em recomana tancar l’escrit aquí, però m’és impossible. Quan es pot opinar, i més en temes delicats i propers a la polèmica, em costa no fer-ho i inclús la cautela i la prudència, encara que dic el que pense i pense el que dic, passen a un segon terme.

Primer que res, com no tinc el deure de ser “políticament correcte”, hi ha una coseta que tinc molt clara, hi haurà pobles que no es podran salvar. Uns, perquè, per algun motiu, no rebran tot l’esforç possible per auxiliar-los i altres, perquè, intencionadament, es deixaran perdre en favor d’alter que interessen més. Soc conscient que això no sona be i que és molt desagradable de llegir -i d’escriure-, però no ens enganyem, tots els pobles o poblets no podran sobreviure i en hi ha i en hi haurà que es quedaran pel camí.

Jo no atresore solucions a nivell global, ni tan sols a nivell provincial o comarcal, però sí que tinc certes idees si del nostre poble parlem. I per començar, aquesta és una pregunta molt important, possiblement la més important, i deuríem de fer-nos-la. Quanta gent volem ser? O, quanta gent ens agradaria ser?

Segurament aspirar a més de 2.000 o 2.200 persones és utòpic i ni ens interessa ni és lo desitjable, doncs correm el risc de perdre l’essència de “poble” que sempre em tingut. Però, estar sobre els 1800 habitants, com en la dècada dels 80, no estaria malament i ens permetria ser optimistes i assegurar el futur de les properes 3-4 generacions. De com es podria aconseguir eixe increment o de com crec jo que es podria aconseguir, de moment, m’ho guarde per a mi, però aquí van unes puntades.

Seria convenient, des de ja mateix, deixar d’especular amb el creixement urbanístic. Perquè desitjar més sòl urbanitzable i una perifèria d’habitatges nous està molt be, però hem de ser conscients que, al nostre poble, hi ha cases buides més que de sobra -fins i tot algun carrer on casi no viu ningú- i el que ens interessaria és “repoblar” de fora cap a dins i no de dins cap a fora.

La promoció turística és important i una font addicional d’ingressos, però no som Pals, Aïnsa o Morella. El turisme ha de ser una altra de les coses que sume però no l’objectiu final i aspirar a que vingue la gent de fora a fer-se fotos amb lo més vistos del poble i, una vegada retornats a les seves ciutats,  ensenyar-les a les amistats com si d’un record carnavalesc o d’un safari es tractes.

Un altre del errors greus que cometem, des del meu punt de vista, és pensar que per ser un poble, l’agricultura i tot lo que amb ella te relació i hi va lligat, han de ser el punt fort de la nostra economia. Està clar que l’apartat serveis no ens suma, que anem molt escassos d’indústria i que buscar alternatives que solidifiquen la nostra estructura com a poble por arribar a ser dur i complicat, però les possibilitats i les noves propostes de creixement estan, existeixen i només cal empenta i iniciatives intel·ligents per anar a buscar-les.

I per anar acabant, un dels apunts -per a mi- més importants, confiar obertament en el municipalisme, però no nosaltres, no, els governs. Tant el govern central, com els autonòmics i provincials haurien de creure’s i refiar-se més, molt més, de les capacitat municipals. Entre Comissions, Secretaries, equips de treball, Agendes, etc, es perd un temps i uns diners que valdria més invertir-los en altres coses -però igual d’això es tracta, de que hi hague diners per a tots eixos que conformen les Comissions, Secretaries, Agendes, equips de treball...-. Quants diner es gasten innecessàriament i quant temps passa des que es te una idea o s’aproven unes mesures, fins que es porten a terme? Quants intermediaris i gent que res te a veure amb els projectes és beneficia d’ells? Qüestions altament importants que deuríem plantejar-nos.

No vull ni em puc imaginar per quantes mans va passar “el prigó cobert” de l’Ermita -com a exemple- abans d’estar acabat. Tant difícil és que des de Castelló o València diguen: “Senyor de l’ajuntament de Traiguera, aquí hi ha “x” diners per a fer el Prigó. Seva és la gestió i tenen 4 mesos per acabar-lo”. Però no, hi ha que “moure” els diners, acontentar a molts i mentre una empresa de fora fa l’obra, suposadament amb un marge de guanys important, les empreses de construcció locals han de sortir fora a buscar-se la vida i guanyar-se les garrofes. I com aquest exemple, moltíssims més que, durant dècades, en res han beneficiat al poble.

Hi ha que confiar en els nostres ajuntaments, ho hem de fer, però aquets també han d’estar a l’altura. I ho han de fer i han de complir mirant pel poble en tots els sentits. I aquí va un altre exemple municipal de gestions poc encertades: per a que volem un polígon d’inflamables, amb el perill que comporta, si no hi treballa ningú del poble i tampoc serveix, ni ha servit, per a enfortir l’estructura laboral i econòmica de Traiguera?

I el que ja és la re-hòstia, per a demostrar la falta de confiança que es te amb “la gent de poble”, ho veiem i vivim en època electoral. Doncs, algú “de ciutat”, decideix que no estem preparats, que se’ns ha d’alliçonar, que s’han de dirigir les campanyes i que s’ha de fer el que ells diuen per guanyar les eleccions. I tot això sense tindre ni puta idea de la idiosincràsia dels nostres pobles. I si algú posa en dubte el que dic, que repasse resultats i en veurà de bastant calamitosos que em donen la raó.

El que vull dir, amb aquests exemples, és que això de voler-nos donar peixet està molt be, però lo realment important és que ens ensenyen a pescar o, com a mínim, que ens donen facilitats per pescar a la nostra manera.

I per a posar el punt i final, la darrera reflexió. Tots els polítics, o una gran majoria, busquen i creuen haver trobat el remei al problema del despoblament. Però de tot el que he llegit i de tots als que he escoltat, cap sap d’on ve el problema i quan va començar i així, difícilment, es pot trobar una solució o solucions satisfactòries. Podríem dir que és com intentar fer el resum d’un llibre de 400 pàgines sense haver llegit les primeres 150. El podem fer, si, per suposat, però sempre ens faltarà o ens deixarem alguna cosa per a donar-li tota la solidesa necessària i desitjada.

*Fotos de Silvia Climent Ferreres.