“L’acció de Dimonis de la riera encesa, situada al
Maestrat valencià dels segles XVI i XVII, ens dibuixa una època apassionant,
encara farcida de foscors i misteris, on la superstició i la religiositat
sovint es confonen, alimentant creences, pors i recances, on els mals de cos i
esperit es materialitzen gairebé de forma física, hom diria, com a espectres o
dimonis.
Llorenç, el fill menut de la poderosa família
canetana dels Monserrat, torna a casa després de lluitar durant quatre anys amb
els terços reials. El seu retorn trastoca el destí de Lluïsa, la seua antiga
promesa, així com els plans de don Tomàs, el seu pare, noble i prohom de l’orde
de Montesa. Amb tot i això, l’alegria familiar de tenir de nou el fill a casa
sa i estalvi aviat quedarà estroncada per l’esquerpa i obsessiva actitud del
noi, pertorbat per la seua traumàtica experiència en la batalla.
Acompanyant el progressiu empitjorament de
Llorenç, unes morts misterioses posaran en perill l’hegemonia social i el bon
nom dels Monserrat, destorbant la calma de tot el poble. Les respostes, en
forma d’espectres obscurs de bandolers ajusticiats a la forca, semblen
amagar-se a l’interior d’una estranya caixa de plata que Llorenç ha portat dels
seus viatges.
I llavors, en aquest Maestrat literari, es
descabdella una acció novel·lesca que juga amb l’imaginari cristià i amb el
maniqueisme entre el bé i el mal per crear una història de personatges
embogits, de passions, de misteris dels de debò i de caràcters ferrenys”.
Aquesta és la sinopsi,
que per a Onada edicions, fa Vicent
Sanz de “Dimonis de la riera encesa”, l’opera prima d’Enric Anyó. Dimonis
de la riera encesa, el llibre, és tot això i a més, una llarga
passejada, plena d’intrigues i emocions, per aquest Maestrat (alhora tant
proper i tant llunyà) dels segles XVI i XVII.
Personalment, recomanarie
a qui el comencés a llegir, que intentés situar-se i ambientar-se el més ràpid
possible, doncs és molt fàcil que el subconscient ens traeixi i anteposem les
imatges del temps actual a les d’aquells convulsos i fatals segles XVI i XVII
que ens invita a visitar i viure el Sr. Anyó. Per a que ens resulte molt més
fàcil aquest exercici de memòria, podem tirar un ull a la sèrie “La Peste”, a
la pel·lícula d’Esteve Rovira “Serrallonga” i fins i tot a l’univers creat per
Arturo Pérez-Reverter en torn al Capità Don Diego Alatristre.
Ens trobarem cases
pairals, unes altres de més modestes, garitos, “antros” i tabernes, camps
d’oliveres i conreus, masos, indrets, racons i carrerons de diferents pobles,
descripcions de llocs i emplaçaments d’altres ciutats... i tot junt, ens sonarà,
ens sonarà d’haver-ho vist, conegut o fins i tot, d’haver-hi estat, per això
crec que és tant important ambientar-se el mes aviat possible i abans de que la
historia vaigue avançant i fent camí. Crec que és més que imprescindible tindre
clara la visió general del conjunt narratiu, doncs serà molt millor per a
nosaltres i l’esforç descriptiu que hi fa l’autor, bé que s’ho mereix.
Una altra de les coses
important i que enriqueixen la novel·la, són els seus personatges i protagonistes.
Tant els principals, com els secundaris (i fins i tot alguns de recurrents i
puntuals) amb els quals el lector es pot sentir identificat (en major o menor
mesura) i pot trobar certes semblances amb gent real i coneguda (és el que té
llegir i deixar volar la imaginació en aquest context de proximitat). Hi ha
personatges entranyables, propers i que ja de bon principi, ens cauran molt bé.
En trobarem d’odiosos i fastigosos, també de detestables (pels seus actes i
comportament els coneixereu). Altres, que sense tindre ni gran importància ni excés
de protagonisme, no pararan d’incrementar en valor la història. També ens
trobarem els típics, que d’entrada no pareix ni que tinguen massa cabuda ni
massa sentit dins de la narració, però que ens depararan més d’una sorpresa. I
com no, aquell o aquells que ens agradaria que sortiren una mica més i gaudiren
del seu moment. De com simpatitzem amb certs personatges o del grau de desafecte
que sentim per uns altres, dependrà i molt, el ritme que nosaltres li puguem
donar al relat. Doncs la riquesa de la novel·la en aquest aspecte és gran i destacable.
Són molt importants els
canvis i l’evolució que van sofrint determinats personatges, ja que en certs
moments i en alguns d’ells, dona la impressió que l’autor passa de la novel·la a
l’assaig, de la comèdia a la tragèdia i fins i tot del drama a la paròdia. I un
clar exemple d’això, pot ser el personatge principal de l’obra, el
protagonista...
...encara que eixe (o
eixa) no tingue perquè ser qui o pot semblar de bon principi.
Hi ha un punt
(indeterminat) del llibre on la historia principal deixa de ser-ho. Un punt on
les xicotetes trames, que envolten i serveixen per a enfortir la principal, fins
i tot la guanyen en protagonisme, interès i rellevància. I això és bo, molt bo,
doncs ens canvia de forma radical el pas i el ritme, fins al punt d’haver de
preguntar-nos si l’autor no estarà jugant amb nosaltres i el que ens pensàvem
que era important no ho serà tant i per contra, cert detalls i situacions, en
aparença sense importància, poden ser determinants i guanyar en protagonisme al
llarg del text. Anem avançant amb la lectura i ens adonem que tot el que hem
anat deixant enrere té un quantiós significat, que no hi ha res que no aporte i
sume a la trama camí del desenllaç final. No queden punts solts, no es peguen
“puntades sense fil” i tot, absolutament tot (per insignificant que semble o
ens pogués parèixer en aquell moment) té la seua importància.
Suspens, tensió i
emocions fortes, intriga, misteri i fins i tot violència. Cada pàgina és un
gust i una sorpresa i el final de cada capítol va sumant més i més incertesa
camí d’una cloenda, que tens ganes que arribe (per a saber com acaba la història),
però que al mateix temps, voldries veure llunyana per a que et durés una mica
més la lectura.
Inquietud, angoixa i
nerviosisme (tot a parts iguals) son les tres paraules que millor poden definir
la sensació que pateix el lector per saber com acaba el relat.
Totes les trames que
conformen l’obra, ja siguen importants i principals o xicotetes i secundaries,
tenen la seua conclusió, res es queda en l’aire, res es queda sense aclarir i
com dirien en castellà, al final, no queda ningún cabo
suelto.
Per tant i en definitiva,
un gran llibre i les meues felicitacions al Sr. Anyó.
Nota: Si algú està interessat en adquirir el llibre, es pot posar en contacte
amb qualsevol integrant del Centre Cultural Traiguerí, en mi mateix o directament amb
l’autor.
