sábado, 10 de marzo de 2018

Feminisme i radicalitat



O millor dit, el feminisme com a solució ideològica enfront de la ignorant radicalitat de l’extremisme masculí.
I per què dic això? Perquè ni estem preparats, ni conscienciats ni ens han educat, com a mascles que som, per creure en la plena i total igualtat entre homes i dones. I com a mostra, la definició que fa la RAE sobre el feminisme: “Ideologia que defensa que les dones han de tenir els mateixos drets que els homes”. I aquí està “la madre del cordero”, com si no tinguéssem tots dos els mateixos drets pel sol fet d’haver nascut!
Gràcies a aquesta barbaritat i a la inexistència històrica d'igualtat, les dones han hagut de lluitar i guanyar dia a dia i pam a pam cada gram d'independència i llibertat que han aconseguit.
Per tant, no és desencertat el considerar el feminisme com un moviment social, polític, econòmic i cultural. Encara que jo, personalment, el definiria com a lluita i derrota, integritat i dignitat, resistència i desobediència, coratge , decència, tolerància i igualtat.
I és aquesta paraula, igualtat, la més important i per la qual més s'ha batallat i s’ha de continuar lluitant. Igualtat davant la llei, igualtat laboral i educativa, igualtat per a elegir i decidir, per a la llibertat sexual i per a d'altres molts més casos i conceptes que comentarem al llarg d'aquest text.
És aquesta llibertat la que no està acceptada per una societat majoritàriament masclista i intolerant. Aquesta coexistència de poder entre homes i dones i aquesta correlació de forces i febleses igualitàries és la que ni permet, ni històricament ha permès l'autoritarisme masculí. I és a partir d'aquí, quan la lluita de sexes té mil i una similituds amb la lluita de classes, com tant be va definir Friedrich Engels:  “en la família l'home és el burgès i la dona el proletariat”. Teoria esta que va plasmar notablement en la seva obra L'origen de la família, la propietat privada i l'estat (1884) i va desenvolupar posteriorment Simone de Beauvoir: “No es neix dona, arriba una a fer-s’ho”.
Des del meu punt de vista, aquesta frase de Simone de Beauvoir és la que major sentit li dóna i millor ens pot servir per estudiar i intentar comprendre que és la Ideologia de Gènere i la seva posterior bifurcació en Moviment social feminista d'una banda i el mal denominat “Hembrismo” (o odi i menyspreu contra l'home) per una altra.


De totes les definicions llegides i analitzades, per a mi, aquesta és la que millor defineix que és la ideologia de gènere: “La ideologia de gènere considera que el nostre comportament dividit en masculí i femení és producte de la influència cultural i social de l'entorn, i la pròpia sexualitat depèn més dels esdeveniments biogràfics i socials de la nostra vida que de les característiques fisiològiques. Ser home o dona no estaria determinat pel sexe, sinó per la cultura. La ideologia de gènere considera que l'exclusivitat de la relació  entre home i dona és una hipòtesis social i cultural que és útil per mantenir l'hegemonia del domini masculí”. Per tant, i davant esta encertada definició, no es d’estranyar que la Ideologia de Gènere es separés en les dues vessants anomenades anteriorment, una més moderada i l’altra més radical. Hi ha diferents punts, que ara veurem i que ens podran aclarir i clarificar una mica més tot això:

- El feminisme (i no només el feminisme, si no la suposada dignitat personal de cada un de nosaltres) recolza i està a favor de tot tipus de tendència i orientació sexuals, però principalment i com a bandera, exigeix i defensa, la llibertat sexual de cadascú. Pel contrari, no és cert i és mentir intencionadament el afirmar que el feminisme està en contra de la heterosexualitat pel simple fet de “odiar” als homes. Es pot ser feminista i ser heterosexual, homosexual, bisexual o transsexual. Per què no?

- La major part del feminisme recolza i defensa el dret a l'avortament, no obstant, i este és un greu error que solem cometre la gran majoria, el feminisme no promou l'avortament. És una equivocació pensar que en exigir el dret a l'avortament legal, segur i gratuït, s'està incitant a les dones embarassades (amb embarassos desitjats o no desitjats) a avortar. Ser feminista (i de sentit comú) és basar-se en aquest dret, per a, que en cas que una dona prengue aquesta decisió, pugue fer-ho de forma legal, de forma segura i de forma gratuïta. Però, igual que en el punt anterior, caiem en l'error de creure que el feminisme obliga a les dones a avortar, les influència i les anima a que prenguen aquesta decisió. Des del meu punt de vista, el ser feminista no hauria d'estar renyit ni amb l'opció d'avortar ni amb la de ser mare. Opcions i decisions lliures, dignes i sense discriminació ni prejudicis.

- El moviment feminista està en tot el seu dret de qüestionar el paper de les institucions religioses i polítiques (aquí està la història per a ser llegida i recordada), però, en cap cas, qüestiona les creences religioses de les persones independentment que siguen dona o home. No assumim com a pròpia la simplesa de pensar en un “feminisme ateu” [Annie Laurie Gaylor, 1978] que ens jutja pel simple fet de creure en Deu, en Mahoma, en Rosa Luxemburg o en John Holmes. On està escrit que el feminisme no respecte les creences i llibertats religioses de cadascú? Una altra cosa molt, molt diferent, és que reclame la separació entre Església i Estat (per tot el que representa i ha representat històricament en contra dels drets de la dona) i exigeixi polítiques feministes.

- Una altra de les grans falsedats que han sabut explotar, tant el ranci conservadorisme masculí com la part més extremista del feminisme, és intentar fer-nos creure que el feminisme és i creu en la superioritat del gènere femení per sobre del masculí. Això, ni molt menys és així, el feminisme creu (i està àmpliament demostrat i documentat) en la igualtat de gènere. Igualtat de gènere, igualtat de drets i igualtat d'oportunitats. El terme “feminazi” res té a veure amb l'autenticitat feminista, és un concepte buit de contingut (a excepció de qui enarbora la radicalitat com a resposta), sense coherència ni cohesió argumental. Parlem d'igualtat i per tant, de posar punt i final a tot tipus de diferències, estereotips i violència (física, verbal, psicològica…). L'home NO és superior a la dona i estic obert a raons si algun voluntari em pot demostrar lo contrari.


- És el “feminisme” el mateix que el “masclisme” però vist des del punt de vista de la dona? Al meu entendre, no, per a res. El feminisme lluita i treballa per aconseguir la paritat entre gèneres, la igualtat entre home i dona. El masclisme, emparat en un “sistema patriarcal” despòtic i autoritari (del que després parlarem) busca i exigeix la supremacia del gènere masculí sobre el femení. L'home ÉS superior a la dona! Banal concepte i atrevida afirmació de qui ha nascut del ventre d’una dona.

- També m’agradaria fer una reflexió sobre els que possiblement siguen els majors tòpics del feminisme en vers del masclisme: els canons de bellesa i la feina de la llar. És una gran barbaritat pensar que el feminisme suggereix i anima a la dona a que es deixe de maquillar, de depilar-se, d'arreglar-se o de vestir-se de tal o qual manera. Una altra cosa molt diferent és que el feminisme convide a replantejar-se certes tendències (algunes suficientment denigrants) i estereotips imposats. L'última paraula en aquest tema sempre hauria de ser de la dona, una decisió pròpia i personal on cadascuna pugue ser com desitge i no com s'espera que sigue.
Etiquetar a la dona en “sus labores” és a dia d'avui tan ridícul i absurd com  injust ho va ser en un passat no tan llunyà. Que el feminisme qüestione el paper que exerceix la dona en la llar, dins del nucli familiar o en el treball és lo més lògic. Una altra cosa molt diferent és que sigue la pròpia dona (o el propi home, per què no?) qui decideixi dedicar-se a ser “mestressa de casa”. És la dona qui ha de decidir si desitja dedicar-se a la casa, a la llar, als nens…, mai ha de ser l'home qui l'obligui a assumir aquest rol. I ja que estem, si ets home i estàs llegint aquestes línies, replanteja't la situació, analitza si la teva col·laboració i cooperació en les tasques casolanes són les esperades i desitjades o si per contra podries fer alguna cosa més i fer-la millor. Sols és una reflexió, però de ben segur que una major implicació i contribució en aquest tema serà gratament acceptat.

- I pel que fa a la sexualitat o a les relacions sexuals, jo  mai he escoltat o llegit que el feminisme estigue en contra de la monogàmia, però sí de conceptes endarrerits i absurds que jutgen i condemnen a la dona per intentar viure de forma plena i lliurement la seua independència i llibertat sexual. I són aquests mateixos els que jutgen i condemnen a la dona, els que es vanaglorien i  feliciten de fer justament això. Serveixi aquest entre-cometes que tots hem escoltat i algunes han viscut en carn pròpia com a exemple real: “una dona que té o a tingut relacions amb molts homes és una fresca, una cotxina o fins i tot una puta, per contra, un home fent el mateix és un xulo, un crack o un artista”. Queda més que clar l’error amb la falta de tacte i de mesura, no?

- I ja per anar acabant amb aquests punt, no m’agradaria fer-ho sense tractar un tema tan cruel com actual; la violència de gènere i la seva relació amb el feminisme. No és que el feminisme minimitze la violència home-home o dona-home si no que prioritza la violència home-dona (en totes les seves formes i contextos) i les dades li donen la raó. Doncs aquesta violència, atenent a l’elevat nombre de casos i amb les estadístiques a la mà, s'ha convertit en una emergència social, en un problema jurídic i una terrible lacra que ens afecta plenament com a col·lectiu i societat, suposadament, avançada. Parlem de violència masclista quan hi ha assassinat i mort, però també hauríem de fer-ho en parlar d'assetjament, humiliació, maltractament, abús, violació, etc.

Sé que no està sent una lectura fàcil i còmoda i per això ometré el repàs històric que en principi tenie previst incloure en l'escrit del que és, va estar i hauria de ser en un futur el feminisme i aniré tancant amb un concepte que per la seva importància, significat i disputa sí crec ha d'aparèixer. Patriarcat.
Segons la RAE: “Organització social primitiva en què l'autoritat és exercida per un home cap de família, estenent-se aquest poder als parents àdhuc llunyans d'un mateix llinatge i gènere. Govern o autoritat del patriarca”.
En teoria feminista, el concepte i significat està molt clar, el domini masculí en l'ordre social, familiar, polític, econòmic i cultural. Un domini total dels aspectes existencials i de convivència (sic) basat en creences, simbolismes, mitificació del tradicionalisme i per què no, en la força i la violència. Vetllar i conservar la supremacia masculina i mantenir la subordinació femenina és i ha de ser “lo natural” per a l'existència i el prevaler del patriarcat.
Les comparacions, en termes generals, entre l'ocupació i la remuneració salarial entre homes i dones és un bon exemple, a l’igual que ho son el tracte verbal (un metge defineix clarament a tots dos sexes, però per contra, quin home acceptaria ser definit com a hostessa?), les conductes socials de valors i recompenses, els rols i estereotips sexuals, la violència de gènere (fins no fa tant, l'agressió física cap a la dona no estava ni mal vista ni era jutjable. Fins i tot la submissió feia que moltes ho acceptessen com un càstig lògic i normal), l'absència d'una vida laboral i professional plena i completa o l'haver d'orientar el plaer i la satisfacció sexual cap a l'home. Tot això, són clars exemples de que cal lluitar amb totes les nostres forces contra aquesta arrelada i aberrant malformació social i cultural denominada patriarcat.
Son moltes les frases i eslògans feministes escrits des del sentiment, l’angoixa i la necessitat. N’hi ha de molt bons i significatius, de molt durs i de molt tendres i qualsevol d’ells podria posar el punt i final a este escrit, però per a tancar, em quedaré amb les paraules d’una, per a mi, gran referent política i admirada activista:
“Espero que arribi el dia en que les dones no tinguem por de caminar soles pel carrer i que tampoc en tinguem d’arribar a casa” [Anna Gabriel, 9 de gener de 2017 ].


*Fotos de Silvia Climent Ferreres -Manifestació Vinaròs 08/03/2018-