Personatges: Miguel Hernández.

Miguel Hernández Gilabert. Orihuela, 30 d'octubre de 1910 - Alicante, 28 de març de 1942.
Avui fa 74 anys que Miguel Hernández va morir, va deixar d'escriure, però, 74 anys després els seus versos segueixen ressonant com el primer dia.

"Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber de España, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento de España desterró a la sombra!. ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo!. ¡Darle la luz!. ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz!".

Pablo Neruda

Musiqueta: The Rolling Stones, “(I Can't Get No) Satisfaction”, “Start me up” i “Angie”.

Sembla que alguna cosa està canviant a Cuba.
La visita dels Rolling Stones a La Habana es pot considerar com algo històric, com una altra mostra més de que un canvi és possible.
Res millor que la música per posar fi a gairebé sis dècades d'aïllament.

Arraconant la memòria.

Que poca memòria tenim quan ens interessa. Que aviat oblidem.
No fa tant nosaltres també vam ser emigrants i vam agrair una solidaritat que avui neguem.
Ningú és emigrant per gust, si no per necessitat.

De debò algú creu que la gent abandona la seva llar, la seva terra i els seus costums per gust???.
Tot seria més simple i més fàcil si tractéssim als altres com ens agradaria ser tractats a nosaltres. Y mai està de més recordar el nostre passat més recent.

Horror, tristesa i amargor.

Dia trist el d'avui. Fa 12 anys del 11-M, però l'amargor encara és present.
No hi ha res pitjor per minar l'ànim i el sentir d'un país que atacar directament a la població civil, als més febles. Ja sigui en el 2004 o en 1937.
La gent senzilla mai deuria cargar i pagar amb la dictadura de l'horror.

Musiqueta: Patxi Andión, "El maestro", "Si yo fuera mujer" y "Una, dos y tres".

Cantautor basc, nascut a Madrid (és curiós, no?), actor, mestre universitari i principalment, lluitador antifranquista.

Seus van ser els 70’s i la censura la maquinària contra la qual havia de combatre cada vegada que editava un nou L.P.

Per sort, avui dia el podem gaudir sense judicis (excepte el propi) ni condemnes que llastren l'originalitat i condemna de les seves lletres.

Bon dia i salut gent de bé.